Carles Duarte

El Silenci. Poemes de Carles Duarte

Files/1425149498 Carles Duarte T128x128.jpg

Petita tria del llibre de poemes de Carles Duarte, El silenci (La Magrana, 2001)
“Tot passa en el silenci”

Plotí, Ennèades, III.8.5
Al principi només era el silenci.
Déu no havia nascut.

I
“Tot passa en el silenci”
Plotí, Ennèades, III.8.5

Al principi només era el silenci.
Déu no havia nascut.

Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.

En sorgí l’univers
i era blau.

Existí la matèria,
la Terra esdevenia.

I hi hagué l’horitzó
i un Sol roig hi desava la llum
mentre els ulls aprenien el somni
i la nit caminava entre els cossos.

Més enllà de la por,
de la veu,
al cor del món,
només viu el silenci.

 

V
“L’ànima de l’univers (…) s’assembla a l’ànima d’un gran arbre que, sense fatiga i silenciosament, en governa la vida”
Plotí, Ennèades, IV.3.4

Respira el món en el silenci de la fulla;
el vent,
l’onatge de la llum
l’ha despresa de l’arbre.

Respiro el món fluent,
la vida ressorgint.

La fulla brotarà de nou
a la mateixa branca,
sempre igual i diversa,
en la quietud de l’arbre.

Ressona, lleu,
l’univers bategant.

Més enllà de la llum,
les arrels sense temps,
el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.

 

VIII
“El món no ha començat mai”
Plotí, Ennèades, II.1.4

No té inici el silenci.

S’estén com la llum o la fosca entre els astres
com l’àliga dins l’aire,
la tortuga en el mar,
com l’alè de l’albada
entre els cims nus de temps.

Es rovellen les fulles dels aurons.

La neu clapeja els rasos
que un vent glaçat rosega.

Les onades dels núvols
recreen l’horitzó.

Sento sobre la pell l’olor de pluja.

Davalla el món, etern,
cap al seu centre.

IX
“Hi ha sempre homes i cavalls, però no són pas els mateixos”
Plotí, Ennèades,II.1.1

Existeix el cavall, el falcó, l’olivera.
Els retrobo quan miro
un cavall, un falcó, una olivera.

I són sempre ells mateixos,
sempre éssers diferents.

Vola i caça el falcó
com ho feia fa segles
al delta del Nil,
prop d’aquells qui construïen les piràmides.

I aleshores com ara
les dones i els homes
engendren altres vides
que s’assemblen als pares.

El somni s’acompleix:
corre el cavall
i sóc algú que en el passat
fa ja molt temps
va veure un cavall que corria.

XIII
“Nosaltres mateixos som part de l’univers”
Plotí, Ennèades,II.3.7

La nit em torna el món.

La llum pura del cel
ja no m’oculta els astres,
i aquest neguit de fer
on em capbusso
ha deixat d’amagar-me
el meu gest més autèntic.

Tanco els ulls,
m’aturo en unes mans,
als llavis on em deso:
el plaer que anhelàvem.

L’amor em despulla,
em lliura el do
de la fragilitat.

Abandono el meu somni.

Nu de temps,
nu de mots.

El demà ja no pot encalçar-me.

Som de nou, dins la nit,
parts d’un cos sense fi.

 

XIV
“El cos va canviant(…), però (…) resta sempre dins l’univers i no en surt pas”
Plotí, Ennèades, II.13

Naixem, morim
i els cossos no deixen de canviar.

Quan la vida s’hi atura
perdura en altres éssers
que s’hi assemblen.

S’encén el foc,
s’apaga
i arreu de l’univers
crema una llum
d’estrelles.

XVI
“(L’U) és la puixança de tot; sense ell, res no existeix (…) La vida flueix d’ell com d’una font”
Plotí, Ennèades, III.8.10

Travessa el cel
l’alè que dóna
a cada gest el seu impuls.

Obres els ulls i mires:
el món que veus
és un món que somnies.

Raja la llum
aquesta imatge blava.

S’adorm el dia
i els núvols s’esvaneixen.

Davalla el temps,
el lent vertigen.

I al teu cor
hi ha un batec que no et pertany.

 

XXI
“Aquesta natura eterna, que és tan bella, és a prop de l’U; ve d’ell i hi va; no se n’allunya”
Plotí, Ennèades, III.7.6

Volen alt els falciots
i el cel és blanc
de tanta llum que hi vessa.

És bell el món;
amb la mort m’ho recordes
i m’ho diuen les mans que estrenyia
i els teus ulls anhelants
on els meus s’abocaven a ser.

Aquests blaus entre els arbres
i el meu cos dins les ones
són un cant que et retorna
a la pell que et va néixer.

És amb tu que camino
i em perdo entre els dies.

És amb tu que m’abraço al ponent
i m’aturo a esperar l’horitzó.
XXV
“La raó seminal del cigne el fa blanc i, en néixer, rep la blancor”
Plotí, Ennèades, VI.I.20

Del cigne neix un cigne,
de la llavor d’un pi,
un pi semblant.

Un llegat persistent ens configura.

A les mans duc
un passat que no sé.

M’habita al rostre un gest
que serà d’altres cossos.

M’assec a sentir el mar,
revisc ara un silenci
que fa segles que atura
la mirada d’un home.

Sóc algú que va ser.

 

XXXV
“L’U és la causa de la causa”
Plotí, Ennèades, VI.8.18

Més enllà de l’arrel i del núvol,
de la veu i del tacte,
de la nit i la mort,
més enllà del misteri,
de la pols i el no-res,
de la fosca i el blau,
d’on el cel i la mar es confonen,
hi ha una vida emergint del silenci,
de l’U,
de la immensa puixança,
la causa i l’origen:
sempre el món recomença.