Francesc Torradeflot - Lourdes Vergés

SENSE PAU NO HI HA SUPERVIVÈNCIA COL•LECTIVA

Ghandi

No hi ha dubte que el procés i el conflicte entre Catalunya i Espanya han posat el pacifisme a la palestra, com feia molt de temps que no es veia. És una oportunitat per rellegir els seus grans mestres: Menno Simons, George Fox, Thoreau, Gandhi, Martin Luther King, etc. Fa uns dies, una persona propera, que llegia el llibre de Romain Rolland sobre la vida de Tolstoi, em va recordar la influència d’aquest sobre Gandhi però sobretot, el fet, nou per a mi, que Tolstoi va fer els seus primers aprenentatges de no-violència amb un lama budista tibetà que va conèixer de jove a la presó. Òbviament, la seva lectura lliure i experiencial dels evangelis li va permetre redescubrir la seva autenticitat i força transformadora, malgrat que la institució religiosa del seu entorn va intentar “neutralitzar” el seu discurs declarant-lo heretge.

A la carta de Tosltoi a Gandhi  del 7 de setembre de 1910, l’escriptor rus relata una història real en què una nena, preguntada per l’arquebisbe ortodox si el cinquè manament “No mataràs!”  suposava que “està sempre i en tots els casos prohibit matar segons la llei de Déu?”, no va respondre el que era religiosament o políticament correcte, que hauria estat: “No, no sempre està prohibit. Perquè en la guerra i per a les execucions, es permet matar”. Però la nena va respondre emocionada i decidida: “-Sempre!”. Matar és sempre inhumà. El testimoni de compromís radical de la nena amb la vida humana i amb la no-violència brollava d’una lectura desinteressada i, per tant, lúcida del text evangèlic.

Aquesta nena, des de la seva senzilla, coherència i transparència natural, havia resolt la contradicció interior de molts éssers humans.  Tolstoi, que era realista però amb una gran dosi d’optimisme i utopia vital, afirma que aquesta contradicció serà resolta amb el reconeixement de la “llei de l’amor” i amb la condemna de tot ús de la violència.

La qualitat humana profunda, l’espiritualitat, la dimensió absoluta de l’ésser humà no és compatible, si escoltem els mestres i les savieses, amb la submissió, amb la coacció, amb la força, amb la violència. Però seria un error confondre això amb la feblesa. El pacifisme necessita coratge i valentia radical per fer front a la manca de llibertat, a la repressió, a la violència. Però un coratge il·luminat de saviesa. Gandhi deia que, en la recerca de la Veritat —per a ell per definició recerca sempre no-violenta—, hom s’havia d’alliberar totalment de les dualitats: amor-odi, felicitat-infelicitat, etc. El mahatma considerava que per aconseguir la pau hom havia de lluitar per alliberar-se interiorment i exterior de la violència:

“El qui ha fet vot d’ahimsa— habitualment traduït com a no-violència— roman fidel a la seva fe si tots els seus actes tenen com a motiu la compassió, si es dedica de la millor manera possible a evitar destruir fins el més minúscul dels éssers vius, si s’esforça en tractar amb delicadesa tot vivent i lluita així sense treva per alliberar-se de la pressió mortal de les forces de himsa. Autodomini i compassió no cessaran de créixer en ell; la qual cosa no vol pas dir que mai arribi a alliberar-se totalment i a no fer exteriorment actes de himsa.” [1]

La no-violència és, de fet, una “pràctica de la Veritat”, que per a Gandhi és una construcció en què l’ésser humà intenta ser fidel a la Veritat inefable —la dimensió absoluta de la realitat—, corregint, esmenant errors, faltes, febleses, etc. Gandhi va afirmar que “no hi ha altre Déu que la Veritat” i que l’únic mitjà per assolir-la és l’Ahimsa,  la no-violència. Però, malgrat reconèixer que la Veritat és inefable, subratlla en la seva biografia que “hi ha una cosa que puc afirmar amb seguretat com a fruit de les meves experiències: no es pot tenir una visió perfecta de la Veritat si abans no s’ha assolit enterament la no-violència”. De fet la vida al seu ashram la va dedicar a la recerca i a la voluntat de veritat. El seu Ashram del Satyagraha —”insistència en la Veritat”— expressava alhora la seva fi (la Veritat) i el seu mètode (la no-violència). En aquesta pràctica de la veritat,  Gandhi recorda que l’element més difícil d’assolir és sovint l'”educació”, que no és l’amabilitat exterior del discurs, cultivada per la circumstància, sinó una amabilitat gairebé innata, acompanyada del desig de fer el bé a l’adversari i del coratge humil i insubornable de defensar la veritat fins a les seves darreres conseqüències. El combat interior és molt més difícil que la guerra. La lluita i l’esforç són llargs i durs: “m’hauré de reduir a no-res. Mentre l’´ésser humà no es situï voluntàriament al darrer dels rangs dels seus germans humans, no hi ha salvació per a ell. L’Ahimsa  és el límit extrem de la humilitat”[2]

El “problema” que va posar més a prova la no-violència de Gandhi van ser les tensions i conflictes entre hindús i musulmans. Després d’una allau de morts innocents provocades pels enfrontaments entre musulmans i hindús i d’un dejuni radical de protesta per aturar-los, Gandhi recorda que aquesta anhelada coherència entre Veritat i no-violència és sempre possible fins i tot per als violents: proposa a un hindú desesperat que adopti un nen musulmà orfe a causa de la violència i l’eduqui com a musulmà.

 El satyagraha és un jurament de la gent sincera, de la gent que honestament cerca la fidelitat a la veritat i la coherència entre pensament, paraula i obra. No és per a les masses, però sí que és per a una massa crítica capaç de canviar el món del seu entorn.

L’acció no-violenta és una forma privilegiada d’acció en la inacció (wu wei), d’acció desinteressada (karma ioga), de fracàs aparent (creu) que canvia (resurrecció) la realitat perquè no queda sotmesa als interessos, a la instrumentalització, als motllos i formes que s’imposen. És potser l’acció transformadora somiada per tots els revolucionaris però això sí, lliure també de les seves pròpies expectatives. Encara està a les beceroles però és la forma d’acció més coherent amb el cultiu de la qualitat humana profunda.

Si la nostra humanitat vol sobreviure en un món immers en una crisi axiològica radical, en què ja ningú sap on agafar-se, caldrà el cultiu de la qualitat humana profunda, una qualitat que no podrà rebutjar el compromís social i polític però que sí que haurà de saber rebutjar tota forma de violència i de submissió si vol obrir la porta a la llibertat com a font de la creativitat i la innovació, imprescindibles per posar el coneixement al servei de la vida dels humans i del planeta.

_________________________________________________________

[1]GANDHI, Autobiographie ou mes expériences de vérité, PUF, 1986, Paris, p.445.

[2] GANDHI, Autobiographie ou mes expériences de vérité, PUF, 1986, Paris, p. 646.