Halil Bárcena

Un cosmos que dansa

UserFiles/Image/HB2.jpg

Per al dervix, tot el que existeix dansa, de l’àtom als planetes que graviten al univers. Dansen els animals, la pluja, el vent, també les pedres, els arbres i l’ésser humà. Tot és samâ’, tot dansa al so d’una misteriosa melodia, interpretada en la distància per un executant invisible, com diria Einstein. No existeix en la creació altra cosa que vida i l’essència d’aquesta és el moviment la (re)creació renovada, en cada sístole i diàstole, d’una realitat inacabada, que es contrau i s’expandeix, mor i reneix, a cada instant.

El dervix no persegueix atrapar la realitat; sinó que, en dansar, expressa la seva solidaritat amb un cosmos habitat pel ritme, l’ordre geomètric i el moviment durador. Dansar és transcendir-se, situar-se al llindar de l’humà, per esdevenir partícip de la litúrgia de la vida i de les seves lleis. Dansar significa buidar-se,morir a si mateix. En la mort simbòlica hi troba el dervix la comprensió del misteri de la vida. Morir és per a ell viure més, Al capdavall, el dervix troba la seva plenitud en el buit. Va escriure Yalaluddín Rumí, mestre de dervixos, cap el segle XIII: “No ser res és la condició requerida per a ser”. Dansar és unió: unió de l’home amb si mateix, amb la resta d’éssers humans, amb el cosmos i, finalment, amb el misteri del diví.

La dansa constitueix el primer i fonamental art de l’home. Amb tot, el samâ’, la dansa dervix del gir, més que art és celebració, ritus sagrat, pregària en moviment, que utilitza el cos com a instrument. El material del samâ’ és, en efecte, la pròpia corporeïtat del dervix. Dansar és, per a ell, celebrar el misteri del diví amb la totalitat del seu ésser, el cos en primer lloc. El dervix es distancia així de les anomenades religions del Llibre –judaisme, cristianisme i islam- i el seu repudi atàvic del que és corporal. El dervix, a diferència del predicador, no parla el dialecte de la culpa.

Dansa: el primer art de l’home i tal vegada el més essencial i pur de tots, segons el que diu Maurice Béjart. Sublim art de l’instant, de la dansa, al final no hi queda res. Per això, el samâ’ només existeix mentre el dervix l’executa, en el moment precís del lliurament a l’espiral embriagadora del seu efímer girar.

El samâ’ és una dansa circular, com ho és el moviment giratori del peregrí musulmà tot a l’entorn de la negra Ka’aba de La Meca o el discórrer còsmic dels planetes al voltant del sol. El moviment circular és el moviment perfecte, el de les esferes, el de la regeneració, contràriament al de la línia recta que representa el món del que és corruptible. El cercle constitueix una unitat completa i mostra, al mateix temps, la unitat del punt d’origen. Està mancat de principi i de fi, essent finit i infinit al mateix temps. El cercle constitueix per al dervix l’espai per excel·lència del viatge alquímic, de la transmutació interior. El cercle permet fer visible l’invisible. El punt, per la seva banda, és la primera de totes les determinacions geomètriques, de la mateixa manera que la primera de les determinacions matemàtiques és la unitat. La unitat i el punt constitueixen l’expressió del ser. El cercle apareix doncs, com a irradiació del punt, que és el centre. El punt és, al mateix temps, el principi, el centre i la fi de les coses. El moviment del samâ’ dervix es fa des del centre i remet, justament, a la immobilitat vibrant del centre. El dervix és punt i cercle a la vegada. En el llenguatge sufí, trobar el centre, únic sentit del viure, és tastar la totalitat.

El dervix gira de dreta a esquerra, en un flux de moviment constant, com el gràcil lliscar de la ploma del cal.lígraf sobre el paper virginal. De dreta a esquerra, o el que és el mateix, cap al cor, ad intra. De dreta a esquerra, en sentit contrari a les busques del rellotge, això és, a contratemps. El dervix, amb el seu faldó blanc desplegat com un ocell alat, es deleix per remuntar el curs de la història fins a l’instant en que va ser ú amb la divinitat. L’ocell de foc de l’esperit abandona, per fi, el niu del cos. El viatge del dervix no és sinó una volada de Déu cap a Déu en Déu.

El dervix celebra tot dansant l’incendi del cor, la sobtada ebullició interior, alliberat de tot desig, fins i tot del de Déu. Al cap i ala fi, sap que Déu no se’l troba buscant-lo, encara que aquells qui no el busquen mai no el trobaran.

Autor: Halil Bàrcena