Raimon Panikkar

EL DISCURS SOBRE DÉU

UserFiles/Image/panikkar.jpg

Raimon Panikkar

 

L’experiència de la humanitat, expressada a través d’innumerables tradicions –tant orals com escrites—ha anomenat el que solem denominar “Déu” amb molt noms i, quasi únicament, ha denominat i entès Déu com a símbol, com a nom, no pas com a concepte.

L’origen sànscrit de la paraula “Déu”, dyau (dia), suggereix brillantor, llum, divinitat (com en grec theos). La llum permet veure i brindar la vida. No és una casualitat que el Sol s’accepti universalment –també en el catolicisme—com un dels símbols divins.

Hi ha una política dels vocables, i avui dia els mitjans de comunicació exerceixen una influència considerable sobre el poder de les paraules. Hi ha moltes concepcions sobre el significat de la paraula “Déu”. I ningú té el monopoli del seu sentit. Més d’una vegada he pensat si no seria saludable una moratòria sobre aquest nom. Però com que no disposem de prou poder per proposar-ho, ens en servirem igualment, i en traurem el màxim partit, avalats per la saviesa ancestral d’una gran part de la humanitat. Aquest petit llibre no és res més que una meditació sobre el sentit que encara pugui tenir aquesta paraula tan usada i abusada. Si algun lector té al•lèrgia al nom li demanaria que el canviés i em digués, en qualsevol cas, si no compartim la mateixa preocupació.

En les nou proposicions següents no es pretén dir res sobre Déu, sinó tan sols situar el lloc en què el discurs sobre Déu pot tenir sentit i resultar fecund per viure una vida més plena i lliure. La qüestió sobre Déu no és primàriament la qüestió sobre un Ens, sinó la qüestió sobre la Realitat. Si “la qüestió sobre Déu” deixa de ser la qüestió central de l’existència ja no és la qüestió sobre Déu, i aquest es desplaça a la problemàtica que ha ocupat el seu lloc. No discutim si existeix un Algú o Quelcom amb tal i tal atribut. Preguntem pel sentit de la vida, pel destí de la terra, per la necessitat o no d’un fonament; preguntem, senzillament, per allò que segons cadascú és l’última pregunta, o per què no n’hi ha. Heus aquí el novenari.

1. No es pot parlar de Déu sense un previ silenci interior

Tota disciplina parteix d’uns pressupòsits epistemològics que li permeten acostar-se al seu propi camp. Així com per detectar un electró es requereixen laboratoris sofisticats i matemàtiques complexes, el mètode adequat per parlar de Déu requereix la puresa de cor que sap escoltar la veu de la transcendència (divina) en la immanència (humana).

Sense puresa de cor no només és impossible “veure” Déu, sinó que també resulta impossible entreveure de què es tracta. Sense el silenci de l’intel.lecte i de la voluntat, sense el silenci dels sentits, sense l’obertura de l’anomenat “tercer ull” –del qual parlen no només els tibetans sinó també els victorins—no és possible acostar-se a l’àmbit de sentit de la paraula “Déu”. Segons Ricard de Sant Víctor, hi ha tres ulls: l’oculus carnis, l’oculus rationis i l’oculus fidei. L’anomenat “tercer ull” és l’òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta d’éssers vius i ens permet l’accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel•ligència i els sentits.

2. És un discurs “sui generis”

El discurs sobre Déu és radicalment diferent de qualsevol altre discurs sobre qualsevol altra cosa, perquè Déu no és una cosa. Altrament, seria merament un ídol.

La paraula “Déu” apunta a un camp semàntic de recerca i ensenyament radicalment diferent de qualsevol altre. Prenguem, per exemple, la física. La diferència no consisteix a dir que Déu és misteriós i la física no ho és. Els conceptes de la física –energia, força, massa, número—són tan misteriosos com ho pugui ser la paraula “Déu”. Però si en la física, encara que no sapiguem ben bé què és, disposem o podem disposar de paràmetres que ens permeten mesurar regularitats o formular possibles lleis sobre el funcionament de la realitat física, amb Déu aquesta operació no és possible. No hi ha paràmetres adequats que ens permetin parlar del “funcionament” d’aquesta realitat que anomenem “Déu”.

El discurs sobre Déu és únic, i per tant, inequiparable a la resta de llenguatges humans. És irreductible a qualsevol altre discurs.

3. És un discurs de tot el nostre ésser

I no només del sentiment, de la raó, del cos, de la ciència, de la sociologia, ni tan sols de la filosofia o de la teologia acadèmiques. Déu no es pot localitzar amb cap instrument. El discurs sobre Déu no és cap mena d’especialitat elitista.

No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. És cert que parlem, sentim, som conscients de Déu per mitjà del llenguatge, del sentiment, de la consciència. Però això no vol dir que necessitem un llenguatge particular, un sentiment determinat, un contingut de consciència específic. La única mediació possible és el nostre ésser mateix, la nostra existència, despullada, la nostra pròpia entitat entre Déu i el no-res.

El Llibre dels XXIV filòsofs, tan citat i estimat pels escolàstics cristians, diu així en la seva proposició 4: “Deus est oppositio ad nihil mediationes entis”. “Déu s’oposa al no-res amb la mediació de l’ésser”. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos. No necessitem mediació, perquè la nostra realitat última, el nostre ésser, és precisament mediació: “La criatura és la mediació (el mediator) entre Déu i el no-res”, va escriure Tomàs d’Aquino. Breument, esse est co-esse (ésser és esser conjuntament). No hi ha monisme absolut.

L’experiència humana de tots els temps ha intentat expressar sempre un “misteri” que es troba tan al principi com al final de tot allò que som, sense excloure’n res. Déu, si “és”, no es troba ni a la dreta ni a l’esquerra, ni a dalt ni a baix, en qualsevol dels sentits que vulguem donar a aquestes paraules. Pretendre situar Déu al nostre costat, contra els altres, és senzillament una blasfèmia.


4. No és un discurs sobre cap Església, religió o creença

Déu no és el monopoli de cap tradició humana; ni de les que s’anomenen “teistes”, ni del les mal anomenades “creients”, ja que tothom creu en una cosa o altra cosa. Tampoc no és “objecte” de pensament. Qualsevol discurs que volgués empresonar-lo en una ideologia seria sectari. […]

Però si el nom de Déu ha de fer algun paper en tot això, ha de ser un símbol d’ordre diferent, un símbol amb el qual se sostregui el corc de l’absolutisme a tota activitat humana, un símbol que il.lumini la contingència de les empreses humanes i faci així impossible tot totalitarisme, del tipus que sigui. “Dios no es extramundano, sino que es abolutamente intramundano”, deia Zubiri. Tan intramundà que ni se’l pot separar metafísicament, ni dividir políticament, ni compartimentar socialment.


5. És un discurs sempre mediatitzat per alguna creença

No és possible parlar si no és mitjançant el llenguatge, ni servir-se de les paraules sense expressar alguna creença, però no s’ha d’identificar mai el discurs sobre Déu amb cap creença particular. Hi ha una “relació transcendental” entre el Déu del qual es parla i allò que se’n diu. Les tradicions occidentals ho han anomenat mysterion, que no vol dir pas ni enigma ni incògnita. Els nom de Déu no són independents de Déu i cada denominació del misteri representa un aspecte d’aquest misteri, del qual no es pot dir que sigui ni únic ni múltiple.

Cada religió és un sistema diferenciat de mediacions. Tot llenguatge és particular i està vinculat a una cultura. Cada llenguatge depèn del context concret que li dóna sentit i que al mateix temps el limita. És necessari que ens adonem de la inadequació constitutiva de qualsevol expressió. No ens ha d’escandalitzar que cada religió defensi les seves formulacions, sempre que respecti les altres i s’adoni que cada mediació és una mediatització. […]

6. És un discurs sobre un símbol i no sobre un concepte

Déu no pot ser objecte de coneixement ni de cap mena de creença. La paraula Déu és un símbol que es vela i es revela en el mateix símbol de què es parla. El símbol funciona com a tal perquè simbolitza i no perquè sigui interpretat en un contingut eidètic objectiu. No hi ha una hermenèutica possible per abordar el símbol, perquè ell mateix conté la seva pròpia hermenèutica. El símbol és símbol quan simbolitza, és a dir, quan se’l reconeix com a tal. Un símbol que no parli immediatament a aquell que el percep, ja no és un símbol. Se’ns pot ensenyar a llegir símbols, però fins que no entenem directament allò que llegim el símbol és lletra morta.

A diferència dels conceptes, que tenen almenys la intencionalitat de ser unívocs, els símbols són polisèmics. El símbol és eminentment relatiu; no en el sentit de la relativisme, sinó de relativitat, de relacionalitat entre un subjecte i un objecte. El símbol és contemplar i no pretén ser universal ni objectiu. És concret i immediat, és a dir, sense intermediari entre el subjecte i l’objecte. El símbol és objectiu-subjectiu alhora; és, constitutivament, una relació. Per això, el símbol simbolitza allò simbolitzat en ell i no una altra “cosa”. […]


7. És un discurs polisèmic que no pot ser ni tan sols analògic

El discurs sobre Déu té, constitutivament, molts sentits i no pot existir un primun analogatum, atès que no es pot fer el discurs des d’una metacultura. Hi ha molts conceptes de Déu, però cap d’ells no el “concep”. […] Pretendre limitar, definir, concebre Déu és una empresa contradictòria, perquè allò que en sorgiria seria una creació de la ment, una criatura. És una deformació del pensament pretendre trobar quelcom més ampli, més englobant que Déu –encara que, per descomptat, podem comparar diverses nocions de la divinitat.

8. Déu no és l’únic símbol del diví

El pluralisme és inherent a la condició humana i impedeix que es pugui dir allò que vol dir la paraula Déu des d’una sola perspectiva, ni tampoc des d’un únic principi d’intel•ligibilitat. La mateixa paraula “Déu” no és necessària.

Qualsevol pretensió de reduir el símbol “Déu” a allò que nosaltres n’entenem, no només destruiria, sinó que també tallaria els llaços amb tots aquells homes i cultures que no senten la necessitat d’aquest símbol. La mateixa pretensió de presentar un esquema d’intel•ligibilitat unificat a escala universal és un residu del colonialisme cultural. Universalitzar la nostra perspectiva representa una extrapolació injustificada. La mateixa possibilitat d’una “perspectiva global” és certament una contradicció in terminis.

No nego que els filòsofs i el teòlegs poden matisar les dues afirmacions precedents, però potser arribaríem més fàcilment a una solució si talléssim el nus gordià d’una teoria universal sobre Déu i redescobríssim el diví com una dimensió i el pluralisme (no la pluralitat) com un tret propi de la realitat.

9. És un discurs que reverteix necessàriament en un nou silenci

Un Déu purament transcendent, al marge de la contradicció interna de qualsevol discurs que s’hi refereixi (¿com podem parlar del que és purament transcendent?), es convertiria en hipòtesi supèrflua, fins i tot perversa, i enterboliria la immanència divina i destruiria la transcendència humana. El misteri diví és inefable i indescriptible.

És propi de l’experiència humana el fet de saber-se limitada, no només linealment –pel futur—sinó també constitutivament –pel seu propi fonament, que li ve donat. Sense amor i coneixement, sense corporalitat i temporalitat, aquesta experiència no és possible. “Déu” és la paraula, bensonant per a alguns i malsonant per a altres, que trencant el silenci de l’ésser ens dóna l’oportunitat de recobrar-lo novament. […] El silenci és la matriu de tota paraula autèntica.

 


aquest text prové del llibre de Raimon Panikkar:
LES ICONES DEL MISTERI:
L’EXPERIÈNCIA DE DÉU.
Edicions 62, pgs. 16-30.