Milene Costa Què és sentir? L'ésser humà és, sobretot, un ésser vivent. Una espècie que depèn de l'entorn per sobreviure, que percep allò que l'envolta i respon a allò que percep. I és precisament en aquesta percepció on resideix el fet de sentir. Veure, sentir, tocar, olorar, sentir la calor i el fred: tot això és sentir. El sentir humà va més enllà de qualsevol sentit aïllat: constitueix la forma fonamental en què existim al món. No obstant això, hi ha una cosa singular a l'ésser humà. Som éssers vivents constituïts pel llenguatge. Això vol dir que la nostra percepció no és només biològica, sinó també simbòlica. El llenguatge bifurca el nostre accés a la realitat: per una banda, percebem allò que és útil, necessari, perillós o favorable per a la supervivència; de l'altra, podem percebre la realitat tal com és, independentment de les nostres necessitats.
El “Llibre de la doctrina dels deures dels cors”
del savi jueu Ibn Paquda, que va viure a Saragossa al s.XI, ens parla de com buscar Déu. Insisteix, molt especialment, en com disposar les facultats. Així com l’aigua no es pot atrapar amb un colador, la raó i els conceptes no són l’eina adequada per a l’experiència del sagrat -ens diu Ibn Paquda-. Cal despertar la capacitat de percepció profunda present en tota persona. Heus aquí un breu fragment d’aquesta obra :
Déu, en tot el seu poder i la seva glòria, roman més amagat que allò que està amagat, més llunyà que la mateixa llunyania. La raó només ens pot dir que Ell existeix. Però si la raó intenta penetrar en l’essència de Déu i atribuir-li conceptes, l’existència de Déu s’esfuma. Seria com voler escoltar amb els ulls o tastar amb la oïda : no és el pensament l’òrgan adequat per a penetrar en l’existència divina. La petjada de déu es reconeix en la seva obra i és l’amor qui la intueix. Quan l’esperit reconeix alguna cosa que n’augmenta la seva força i la seva llum cal que faci tot el possible per atansar-s’hi, amb totes les seves forces, amb tot el seu amor.
