Mónica Cavallé

Els fruits de l’ “atenció”

“Compari la consciència i el seu contingut amb un núvol. Vostè és dins del núvol mentre que, pel contrari, jo el miro. Vostè es troba perdut en ell,  sense gairebé ni poder veure la punta dels seus dits, mentre que jo veig el núvol i molts altres núvols, i també el cel blau, el sol, la lluna i les estrelles. La realitat és una per a nosaltres dos, però per a vostè és una presó i per a mi és una llar”. (Nisargadatta)

Descriurem alguns fruits d’aquest testimoniatge:

*  La impersonalitat. Per a nosaltres, occidentals, la paraula “impersonalitat” acostuma a tenir evocacions negatives.

Com que hem atorgat un valor absolut a la nostra personalitat, associem la paraula “impersonal” a l’anul·lació del que més estimem: la nostra persona, la nostra individualitat. Efectivament, la paraula “impersonalitat” té una accepció negativa: anomenem així a allò que dilueix la persona, que “despersonalitza”. Aquesta paraula pot tenir una altra accepció, la que ha tingut per a la saviesa; en aquest segon sentit no és sinònim d’ “infra-personal” sinó tot el contrari, de “trans-personal”; no fa referència a allò que dilueix la persona, sinó a allò que la supera -sense negar-la- perquè és més originari que ella. La saviesa ens diu que allò impersonal és el substrat i la realitat íntima d’allò personal; que no ho exclou, sinó que ho sosté; que, per aquest motiu, per poder ser plenament personals hem de ser plenament impersonals.

[…] És deixar d’atorgar un valor absolut al que anomenem “el meu cos, els meuspensaments, les meves emocions, les meves accions, la meva vida, la meva persona …”; comprendre com n’és de ridícula i de miop la nostra tendència a fer que el món orbiti al voltant del nostre limitat argument vital -el definit pel nostre jo superficial-.

Equival a deixar de dramatitzar les nostres experiències, de veure el món merament com el teló de fons d’aquest drama, i a les altres persones com els actors secundaris d’aquest. És sentir que les alegries i els dolors dels altres són tan nostres com els nostres dolors i alegries, que el cos còsmic és tan nostre com el nostre propi cos, desistir de ser els protagonistes de la nostra particular “novel·la” vital, per convertir-nos en els espectadors meravellats, apassionats i desaferrats, alhora, del drama de la vida còsmica, de l’únic drama, de l’única vida.

El Testimoni ens situa directament en el focus central de la nostra identitat. Aquí som presència lúcida, atenta, conscient, que és una amb tot el que és. Aquesta Presència lúcida que constitueix la nostra identitat central és la mateixa en tot ésser humà. És la nostra identitat real, doncs és allò permanent i auto-idèntic, mentre que el nostre cos-ment no fa més que canviar. Aquesta Identitat central no té res a veure amb la pseudoidentitat que depèn d’una cosa tan fràgil i fraudulent com la memòria.

*  L‘amor incondicional. Saber que l’acceptació incondicional és la nostra veritable naturalesa és saber-nos una abraçada oferta a tot el que és. La naturalesa del Testimoniés l’Amor. El jo superficial, intrínsecament divisor i separador, no pot estimar, encara que s’ho pensi.

*  La llibertat interior. Si sóc el meu patiment, aquest em posseirà i maclapararà. Si sóc la meva ansietat em sentiré totalment perdut quan em senti ansiós. En confondre’m amb els meus sentiments, positius o negatius, em mouré amb ells i viuré en una muntanya russa emocional; em serà impossible assolir la pau i l’estabilitat. En canvi, si no m’identifico amb el que experimento, ni tampoc ho resisteixo, advertiré que el patiment no és la naturalesa interna de cap experiència, sinó el resultat del meu desig de retenir-la o de negar-la. Descobriré que, en la meva veritat més íntima, sóc lliure.

*  La transformació. El Testimoni no busca ni pretén res, ni tan sols busca directament el canvi i la millora, per això pot descansar totalment en el present. El jo superficial, en canvi, experimenta constantment el contrast entre “el que es pensa que és ” i “el que creu que hauria d’arribar a ser”; es considera bàsicament incomplet, i per això només se sent ser a través de la tensió, la lluita i la recerca constant d’èxits i resultats futurs.

No hi ha res que pugui semblar més contrari al nostre sentit comú ia les nostres creences més arrelades que la idea que, de vegades, l’afany de ser millors pot ser contraproduent. Però l’experiència del Testimoni ens proporciona una profunda revelació: quan acceptem “el que hi ha”, “el que és”, és a dir, quan atorguem a tota cosa una atenció incondicional, també a tot allò que qualifiquem com negatiu, experimentem les més revolucionàries transformacions. […]

L’acceptació -entesa no com resignació, sinó com l’acció del Testimoni– és la font per excel·lència de la transformació, del creixement i del canvi profunds. Paradoxalment, canviem de la manera més radical quan no ens centrem obsessivament en el canvi, ni determinem per endavant quin serà el seu curs. […]

*  La comprensió. L’acceptació és la font de la transformació, i també de la comprensió. [Com ja hem explicat] aquesta comprensió no s’ha de confondre amb la pseudocomprensió merament intel.lectual. A diferència d’aquesta última, la comprensió de la que parlem es produeix quan ens relaxem en relació a alguna cosa (i ni tan sols pretenem entendre-ho); és una conseqüència directa de l’acceptació i de la transformació que aquesta comporta.

Per acceptar no cal entendre. El Testimoni accepta el que hi ha, l’experiència present. Aquesta experiència present pot ser d’ignorància o de confusió. Ara bé, paradoxalment, aquesta acceptació de tot -també de la pròpia ignorància i confusió- propicia una actitud de lucidesa desimplicada i objectiva, afavoridora de la comprensió. L’acceptació ens fa més penetrants, permet que aflori la visió.

(Selecció de: Mónica Cavallé. La sabiduría recobrada. Madrid, Martínez Roca, 2006. pgs. 180-184)