José Manuel Bobadilla

La robotització dels llocs de treball: un tema per a la reflexió.

ROBOT2

Estat de la qüestió

Per abordar aquest tema cal fer una breu presentació sobre l’estat de la qüestió per saber exactament on ens trobem. Segons l’informe Un futur que funciona: automatització, ocupació i productivitat publicat el 2017 per McKinsey & Company:

“Suggereixen que la meitat de les activitats laborals de l’actualitat poguessin automatitzar per al 2055 tot i que això pot passar 20 anys abans o després depenent de diversos factors” (McKinsey & Company, 2017)

I aquests factors són: (1) la viabilitat tècnica, (2) el cost de desenvolupar i implementar les solucions tecnològiques, (3) les dinàmiques de mercat laboral, (4) els beneficis econòmics i (5) la reglamentació i acceptació social. Per viabilitat tècnica s’entén la capacitat de generar, implementar i integrar aquestes tecnologies; el cost de desenvolupament va lligat a el progrés i creació dels diversos softwares i hardwares necessaris per a aquesta actualització; les dinàmiques de mercat constitueixen la ja coneguda llei d’oferta i demana i quan s’esmenten els beneficis econòmics fan referència als detalls qualitatius i quantitatius dels productes i l’estalvi en mà d’obra i, finalment, la reglamentació i acceptació social permet albirar que, tot i haver implementat aquestes tecnologies, la seva implementació pot ser de difícil assimilació.

Com es pot intuir, aquestes qüestions són abordades des del dualisme discursiu actual, però la societat o el política no busca una solució des de nous patrons interpretatius. Veiem com es presenten problemes nous però que s’analitzen des de paràmetres culturals passats. En aquesta línia, i sense fer un exercici d’investigació profunda, pot entreveure quines postures defensaran els diferents discursos: el neoliberalisme posarà en valor les qüestions econòmiques, mentre que en els ideològics prevaldrà la defensa dels drets sociolaborals deixant de banda, sengles postures, la importància i beneficis que una tecnologia o una societat tecnològica pot aportar tant a l’àmbit empresarial com a les persones.

En aquest sentit marcarem o enunciarem tres qüestions que intentaran abordar o plantejar des de la creativitat, i seran els punts que es desenvoluparan a continuació: (1) La qüestió de la robotització i orientació tecnològica, (2) quins sectors econòmics cal o caldria automatitzar / robotitzar i (3) l’acceptació social d’una tecnologia alliberadora.

La qüestió de la robotització i orientació tecnològica

Aquest fragment extret de l’informe de l’European Agency for Safety and Healt at Work Una revisió sobre el futur de la feina: la robòtica publicat l’any 2015 mostra la urgència i necessitat de plantejar una solució a aquest debat:

“(…) la nova era de la robòtica i de la intel·ligència artificial pot implicar canvis a una escala mai coneguda anteriorment, i les seves possibles repercussions sobre el treball, la destrucció d’ocupació i l’economia amb prou feines han estat objecte de debat” (OSHA; 2015).

Com es pot observar, en aquest petit fragment es recull la urgència i necessitat de plantejar una solució a un problema mai conegut. Podem pensar que aquesta era, la de la robòtica i la intel·ligència artificial, és molt similar a l’època de la industrialització, on telers industrials, màquines de filar i màquines trilladores, van substituir o, millor dit, van disminuir la mà d’obra necessària en fàbriques i camps. Així mateix, el període de la industrialització, va deixar enrere l’època agrària per donar pas a l’època industrial. Entenem que aquest procés o transició no es va fer intencionalment, és a dir, el propi desenvolupament científic i tecnològic va portar amb si aquestes millores tecnològiques que van possibilitar una nova forma de supervivència humana, el que pot ser i és objecte de discussió o anàlisi són les lògiques sota les quals es va produir aquest trànsit, no el trànsit en si. En aquest sentit podem parlar d’un desenvolupament no teleològic de el canvi cultural o paradigma.

Potser una de les diferències més grans que poden donar-se en aquesta nova era de la robòtica i de la intel·ligència artificial, no és la reducció de la mà d’obra necessària per a realitzar unes determinades tasques, sinó la substitució a el complet de llocs de treball per robots o intel·ligències artificials. I això, en comptes de pensar-se o concebre’s com una possibilitat d’alliberament, es presenta com un problema que està lligat directament amb les formes que tenim de concebre el treball, d’aquí, que els moviments o discursos ideològics, vegin en aquesta implementació tecnològica un espai de lluita, però, és preferible mantenir llocs de treball monòtons, repetitius i perjudicials per a la salut que implementar una tecnologia que alliberi l’ésser humà d’aquest tipus de tasques?

Podem estar en comunió o no amb la nova era, però el que, si cal tenir en compte, és que independentment d’on ens situem, aquesta és una qüestió que ha de ser abordada en el present per possibilitar-un futur millor, ja que com s’ha pogut veure, els factors tecnològics relacionats amb la viabilitat i implementació d’aquesta, són elements de el nou model sociocultural amb el qual s’ha de conviure. L’informe ja citat de l’European Agency for Safety and Healt at Work recull el que la UE crida l’Estratègia 2020 i en aquesta, es veu clarament, la destinació de la robotització:

“La tecnologia robòtica arribarà a ser dominant durant la propera dècada. Influirà sobre tots els aspectes de la feina i de la llar. La robòtica té el potencial necessari per transformar les idees i les pràctiques laborals, per elevar els nivells d’eficiència i de seguretat, per oferir millors serveis i per crear ocupació. El seu impacte serà cada vegada més gran, a mesura que es multipliquin les interaccions entre els robots i les persones “(OSHA; 2015).

Veiem que aquesta robotització no afecta o afectarà únicament a el món laboral, sinó que impregnarà la vida quotidiana amb l’anomenat internet de les coses, motiu més que suficient per prestar-li a aquest tema l’atenció que requereix; però en aquest escrit ens estem centrant únicament en l’àmbit laboral i, en relació a la robotització o automatització de certs sectors laborals, es recullen tres posicions o postulacions sobre el futur de la feina (OSHA; 2015): (1) la substitució, ( 2) la complementació i / o (3) el perfeccionament de la feina humà. El debat es troba, actualment, en cercar un equilibri o resposta entre la substitució i la complementació, i és en aquest espai on, des de fora dels discursos neoliberals i ideològics, s’ha de buscar una solució mitjançant la creativitat com a eina sociopolítica.

Segons el mateix informe de la UE, els avantatges que tindria la robotització consisteixen en: reemplaçar les persones que treballen en ambients insalubres o perillosos, en sectors de logística, o en tasques tedioses, monòtones i repetitives i això, seguint amb l’informe, no trigarà a arribar a sectors com l’agricultura, la construcció, el transport, la sanitat, l’extinció d’incendis i serveis de neteja. A part dels beneficis exposats a la cita anterior sobre elevació dels nivells d’eficiència i seguretat.

Seguint amb aquesta idea, Murray Bookchin, pensador anarquista impulsor de l’econanarquismo i historiador americà, es posiciona a favor de la robotització de llocs de treball com la mineria o la neteja de l’clavegueram i expressa el següent front a aquest fet:

“No obstant això, hi ha una àrea de l’economia en la qual qualsevol millora tècnica és benvinguda: les tasques humanes més degradants i embrutidores (…) en les indústries de matèria primera, particularment mines i pedreres”. (Bookchin, 1974; 104-105)

I més endavant continua dient que l’abolició de la mineria com a esfera de l’activitat humana simbolitzaria, a la seva manera, el triomf d’una tecnologia alliberadora (Bookchin, 1974; 105).

  •  L’orientació tecnològica

Actualment el discurs neoliberal no presenta la robotització o automatització com una tecnologia alliberadora, parla de la urgència de la robotització i dels avantatges i beneficis econòmics que això pot tenir; en canvi, els discursos ideològics, no veuen aquesta tecnologia com un aliat per alliberar-se del treball1, sinó que la pensen, com s’ha comentat línies més enrere, des d’un rerefons neoludista.

Però centrant-nos una mica més en el canvi de visió sobre la tecnologia que planteja Bookchin i, seguint la postulació d’un altre anarquista, en aquest cas Errico Malatesta qui defensa que la ciència i la tecnologia és igual per a tots i serveix indiferentment per al bé i per el mal, per a l’alliberament i per l’opressió (Vernon, 2007; 42) entenem la necessitat de generar discursos pro-tecnològics que parlin d’una tecnologia positiva i alliberadora i no mostrin aquesta com una aliada de l’capitalisme i al servei d’aquest.

En aquest sentit, caldria generar un discurs que presentés la tecnologia tenint en ment que:

“La màquina pot eliminar l’esforç físic inherent a l’extracció, fosa, el transport i fraccionament de les matèries primeres, deixant a l’individu els passos finals de caràcter artístic o artesanal. En una comunitat alliberada [d’aquest esforç físic o d’el treball com esclavitud] la combinació de les màquines industrials i els estris de l’artesà podrien arribar a un grau de sofisticació i interdependència creativa sense paral·lels en cap període de la història humana (…) Podríem parlar amb veritat d’un nou progrés qualitatiu de la tècnica: una tecnologia a l’servei de la vida”. (Bookchin, 1974; 135)

Podríem imaginar el que suposaria per a la societat i imaginari col·lectiu generar un discurs semblant? Podria la humanitat demanar a el món tecnològic i empresarial la robotització o automatització dels seus sectors econòmics per no dependre més d’un model de treball basat en els principis econòmics de l’neoliberalisme? Suposaria això la fi de la mà d’obra tal com el coneixem avui en dia? Com veiem són moltes les preguntes i debats que s’obren i, que alhora trastoquen, els models culturals actuals simplement a l’introduir o plantejar la tecnologia de la robotització i automatització d’una manera positiva i alliberadora.

Però seguint amb l’argumentació i tenint presents aquestes dues idees sobre l’acceptació de la robotització i / o automatització, com a nou model sociocultural, i de l’orientació tecnològica a l’servei de la vida, passem a l’apartat on parlarem sobre quins sectors econòmics cal prioritzar en la seva automatització / robotització.

Quins sectors econòmics cal robotitzar o automatitzar?

Si entenem que la ciència, la tecnologia i la tècnica estan intrínsecament lligades a el desenvolupament humà, pot acceptar-se que la robotització o automatització han de donar-se en unes condicions que ajudin a l’espècie humana a ser més lliure. Podem concebre el treball com un esclavatge o com una forma en la qual l’ésser humà es desenvolupa en el seu entorn, ja sigui en l’esfera pública o privada. Si ens situem a la comprensió de la feina com una esclavitud, veurem que aquest està immers en els discursos dels que intentem allunyar-nos, però si entenem el treball com un fer-de-la-espècie-humana a el servei de la seva supervivència, traurem el treball de la lògica de la productivitat capitalista.

L’informe sobre Un futur que funciona: automatització, ocupació i productivitat (2017) també recull aquesta adequació, implementació o biaix d’alguns llocs de treball segons el sector en què es desenvolupin, així:

“Les activitats que són probables que es automatitzin aviat són les relacionades amb activitats físiques, especialment les que prevalen en la manufactura i el comerç a la venda al detall, així com les vinculades amb la recopilació i processament de dades (…) Algunes formes d’automatització estaran esbiaixades per les habilitats tendint a augmentar la productivitat dels treballadors altament qualificats i tot si redueix la demanda de treballadors menys qualificats i de professions amb activitats molt repetitives, com són els arxivers o els operaris de línies d’encaix. Altres automatitzacions afectaran de manera desproporcionada als treballadors mitjanament qualificats. D’acord el desenvolupament tecnològic aconsegueixi que les activitats tant dels treballadors no qualificats com dels altament qualificats siguin susceptibles a l’automatització, aquests efectes de polarització es podrien reduir”. (McKinsey & Company, 2017)

El fragment exposa amb claredat que l’automatització o robotització afectarà primerament a sectors on la mà d’obra no hagi de ser altament qualificada i de professions, com ja hem vist, basades en tasques repetitives. L’informe també deixa clar, encara que no exposi exemples, que els sectors laborals on es precisi de mà d’obra mitjanament qualificada també es veuran afectats. Com observem, aquest nou model sociocultural basat en la robòtica i l’automatització, afecta el a totes les esferes i capes de la societat, no és un fet aïllat que es focalitzi en un sector concret o en un determinat sector laboral. El que si concloem és que aquest procés afectarà primer a uns sectors que altres i això suposarà focalitzar l’automatització o robotització, com s’ha vist, en treballs o sectors econòmics com el de les indústries d’extracció de matèries primeres i sector serveis, per així posar de manifest el potencial alliberador de la tecnologia i la seva orientació. Però què passava amb totes les persones que depenen d’aquests llocs de treball? Aquí se’ns presenten diverses propostes també lligades als discursos ja existents i sobretot relacionades amb els tres posicionaments sobre el futur de la feina exposats amb anterioritat.

Entenem que la substitució i perfeccionament de la feina són aspectes que des dels discursos ideològics no s’haurien presents o suposarien un fort qüestionament, però que des del neoliberalisme no serien qüestions difícils d’acceptar. En contra, un discurs de complementació on, màquina i subjecte humà, co-treballin, potser seria l’opció menys dolenta per als discursos ideològics i una forma d’assegurar que les empreses segueixin mantenint personal contractat.

Però aquesta solució, que podríem definir com “posicionament híbrid” seria sostenible en un llarg termini? o únicament existiria durant un període de transició que acabaria en la substitució a el complet de la mà d’obra en el mitjà termini si resulta que les dinàmiques de mercat i l’automatització repercuteixen en més beneficis econòmics? Això és el que des de l’anomenada indústria 4.02 es coneix com la robòtica col·laborativa, que no deixa de ser una forma més positiva de defensar la complementació, i que consisteix a automatitzar certes funcions perquè hi hagi un cotreball entre el subjecte humà i la màquina.

Aquest posicionament híbrid, com veiem, no deixa de ser una via que no acaba de solucionar el problema que intentem abordar. És una solució que es queda curta de mires enfront de les dinàmiques culturals que la nova era de la robotització i de les IA dibuixa. A banda, és una resposta a el problema no basada en l’Interès, el Distanciament i el Silenciament (IDS), ja que no s’interessa per la societat de l’era de la robotització en el llarg termini, sinó pel present immediat, no es distància dels patrons culturals nomenats ja que planteja una solució on ideologies i neoliberalisme segueixen coexistint en una dialèctica enfrontada, i no hi ha un silenciament dels interessos, ja que aquesta solució manté els interessos de les empreses de robotitzar els seus llocs de treball i la de els discursos ideològics d’evitar la substitució en massa.

  • La qüestió de la desocupació o excedent de mà d’obra

En aquest punt vam començar a intuir la necessitat de prioritzar certs sectors econòmics i la complexitat filosòfica i sociològica que això suposa. A de més, aquí, se’ns presenta una altra de les problemàtiques que intentem abordar: la qüestió de la desocupació o l’excedent de mà d’obra.

Segons l’informe Un futur que funciona: automatització, ocupació i productivitat (2017):

“La major part de l’debat actual sobre l’automatització s’ha enfocat en el potencial atur massiu, partint d’un excedent de mà d’obra humana, l’economia mundial necessitarà realment cada peça de mà d’obra humana, a més dels robots, per superar les tendències demogràfiques d’envelliment tant en les economies desenvolupades com en les emergents. En altres paraules, és molt menys probable que hi hagi un excedent de mà d’obra humana que un dèficit, llevat que l’automatització s’implementi extensament”. (McKinsey & Company, 2017)

Dues visions o idees poden extreure d’aquest fragment, la positiva, on la robotització i automatització portarà amb si la necessitat de mà d’obra i per tant no es produirà un atur massiu, i la negativa, on l’automatització, implementada en tots els àmbits , generarà un excedent de mà d’obra o el que és el mateix, una elevada taxa d’atur.

Podem intuir que aquesta visió positiva o negativa dependrà sobretot de les lògiques des de les quals es decideixi implementar aquesta robotització o automatització, és a dir, si es tenen en compte els problemes que això pot comportar i se solucionen abans que es presentin. Sigui com sigui, el que està clar és que aquesta qüestió genera una pregunta: què fer amb la mà d’obra un cop aquesta sigui substituïda? Si com hem vist, els primers sectors en patir aquest canvi, seran sectors econòmics on la mà d’obra està menys qualificada Què es pot fer perquè aquestes persones no siguin llançades fora de l’mercat laboral? Si com s’ha especificat en l’apartat anterior, vam treure a la feina de les seves lògiques capitalistes a l’canviar la naturalesa d’aquest, podran aquestes persones situades fora de l’mercat laboral autorealitzar mitjançant la creativitat?

En les noves societats, trucades de el coneixement, l’element valoratiu i generador de riquesa és el coneixement i, per tant, el treballador / a, com a subjecte de coneixement, és generador de valor, no per la seva capacitat física, sinó pel coneixement adquirit i acumulat en els seus anys laborals; el coneixement com a nou factor productiu que pot posar-se a el servei de la nova era de la robòtica.

En aquest sentit pot aquesta mà d’obra desplaçada servir a la ideació i implementació i jugar el seu paper en els factors exposats anteriorment de la viabilitat tècnica i desenvolupament de software i hardware? O, en altres paraules, poden posar el seu coneixement a el servei de el desenvolupament i implementació tecnològica sabent que els seus llocs de treball han de ser ocupats per robots o IA sense que això suposi una oposició a la robotització o automatització?

Seguint amb les aportacions de Murray Bookchin es podria dir que, segons aquest autor:

“Pràcticament no hi ha indústria que no pugui ser automatitzada, si accedim a reestructurar el producte, la planta, els procediments de la fabricació i els mètodes de manipulació. […] en moltes indústries es faria necessari alterar la forma del producte i el disseny de les plantes, perquè el procés de producció es prestés a l’automatització”. (Bookchin, 1974; 104)

Des d’aquesta premissa, es podrien articular, de manera positiva, l’assumpció dels nous models socioculturals impulsats per les tecnologies, ajudar les empreses a automatitzar i robotitzar aquests llocs de treball, i que la mà d’obra desplaçada pot contribuir, amb el seu coneixement adquirit, a la implementació d’aquestes noves formes de treball.

Relacionant-lo amb els sectors que poden ser més susceptibles a aquesta transformació, és a dir, els treballs monòtons, repetitius o de sectors com el de l’extracció de matèries primeres, el coneixement adquirit pot resultar molt beneficiós no només a les empreses, sinó també a l’ecosistema . En aquest sentit, les persones que treballen en la mineria sabrien les formes menys invasives per extreure certs materials, tenen coneixement sobre el terreny en el qual es exerciren aquestes funcions i això pot ser un valor afegit a l’hora de pensar i fabricar els robots que poden exercir aquestes tasques. Un altre exemple podria ser en qüestions logístiques, les persones que han exercit aquest treball en un lloc determinat sabran la forma més eficient de procedir, o si és el cas d’una fàbrica i han de fer inventari, tindran per endavant informació que pot ser d’utilitat com la forma de les peces, l’espai on es desenvolupa el seu treball i altres tantes variables que poden agilitzar el treball de el disseny i implementació d’aquesta tecnologia, ajudant així a la reestructuració de les plantes de treball i les formes i dissenys dels productes, tal com defensa Bookchin. També poden ajudar, a l’tenir el coneixement previ de l’espai, que maquinari, és a dir, que forma, materials, complements i dispositius, tant espacials com materials, haurien de tenir les futures màquines o robots.

Aquesta seria una manera de generar equips de coneixement on la interdependència entre desenvolupadors informàtics, programadors, enginyers i mà d’obra desplaçada, per seguir amb l’exemple exposat, puguin jugar un paper com a co-iguals en el desenvolupament i implantació d’aquests robots o IA . En aquest sentit la jerarquia socialment construïda en funció de la qualificació no seria rellevant, ja que el que està en el centre de l’equip és el coneixement de tots a el servei de l’equip.

L’acceptació social d’una tecnologia alliberadora: buscant una solució.

Finalment, ens trobem davant de la problemàtica de l’acceptació social de la tecnologia per a aquest fi concret de la robotització / automatització. Encara que al llarg de el text ja s’ha anat presentant quin tipus de tecnologia seria necessària perquè aquesta fos acceptada, el que intentarem matisar aquí és la prioritat de generar aquest discurs positiu.

En les pàgines anteriors s’ha intentat oferir una visió alternativa sobre la tecnologia i un discurs que posa en valor el potencial alliberador i la seva utilitat per acabar amb treballs concrets que, sense l’afany de repetir-nos, són monòtons, repetitius, tediosos i fins i tot perillosos per a la salut humana. Aquí el problema ja no està lligat amb la implementació o no de certa tecnologia, sinó més aviat, en com la societat assumirà aquest fet i, sobretot, els sectors que ja tenen sobre aquesta realitat.

Si a aquestes persones no se’ls ofereix un discurs o una narrativa positiva sobre el seu futur i sobre el valor que poden aportar a la implementació d’aquest factor, prendran això com un atac directe a la seva condició de “treballador / a” per part de l’capital i les empreses. En aquest sentit les empreses es veuran afectades per demandes laborals i, com s’ha deixat intuir, hauran de buscar postures híbrides com les de la complementació que, d’una banda, suposaran un cost elevat per a aquestes empreses i, de l’altra, poden frenar el avanç de el nou model sociocultural que s’aproxima; fet que pot repercutir en una pèrdua d’eficiència i de competitivitat i per tant no poder situar-se en l’avantguarda de la creativitat i innovació.

Un altre factor a tenir en compte és que les empreses i el capital no poden desvincular-se de la responsabilitat d’oferir i generar aquest discurs, les persones que té al seu càrrec no són mers empleats, no són peces que es substitueixin, són persones que depenen de el seu treball i en aquest sentit poden, si s’accepta la premissa que la robotització generarà nous llocs de treball, invertir en capital humà i així potenciar el coneixement i creativitat formant equips interdependents i interdisciplinaris com els que s’han exposat en l’apartat anterior. En canvi, si empreses i capital, s’oposen o dificulten la generació d’aquest discurs, i la nova era de la robotització i automatització s’estén en massa generant així elevades taxes d’atur, la responsabilitat caurà directament en mans dels estats.

Les dues solucions segueixen ancorades en un model industrial i estatal i d’aquí a unes lògiques i concepció de la feina determinades, on el coneixement és el nou generador de coneixement. Si defensem una nova concepció de la feina com un fer-de-la-espècie-humana a el servei de la seva supervivència i ens aproximem a el concepte de societat 5.0 promogut per Japó, podríem defensar que una gran part de la humanitat no hagi de treballar i es impulsi un model laboral dominat per l’autogestió on les persones puguin autorealitzar sense la necessitat de treballar per a tercers?

Assumim que aquest model d’autogestió i autorealització estaria lluny de realitzar-se, però seria un model on la societat s’adapta a la tecnologia i no on la tecnologia s’imposa a la societat. És un model social que donada la seva complexitat necessita d’una creativitat que ensenyi a solucionar els problemes futurs abans que aquests es presentin a gran escala.

Bibliografia

BOOKCHIN, M. (1974): El anarquismo en la sociedad de consumo. Barcelona. Editorial Kairos.

European Agency for Safety and Healt at Work (2015): Una revisión sobre el futuro del trabajo: la robótica. Recuperado de: https://osha.europa.eu/es/publications/future-work-robotics/view

McKinsey&Company (2017): Un futuro que funciona: automatización, empleo y productividad.
Recuperado de: http://acessla.org/lectura-un-futuro-que-funciona-automatizacion-empleo-y-productividad-resumen-ejecutivo-de-la-investigacion-de-mckisney-global-institute-comentarios-y-extracto/

VERNON, R. (2007): Malatesta. Pensamiento y acción Revolucionario. 1ª ed. Buenos Aires. Tupac Ediciones.

——————–

1    Cal aclarir que en aquest sentit ens referim a l’acte de treballar per a una altra persona o empresa, en unes condicions d’explotació o en llocs de treball que, com s’ha comentat anteriorment, són monòtons, repetitius o suposen esforços físics molt elevats.

2. Actualment hi ha dos models contraposats a nivell global, el potenciat per Alemanya i els Estats Units que seria la indústria 4.0. basat en la idea de col·laboració entre humans i màquines i el model japonès de societat 5.0 on les màquines i les IA estan a el servei de l’humà, sent aquestes les responsables de generar valor.