Skip to content

Societat de coneixement i lliure accés al cultiu de la Qualitat Humana Profunda sense creences

En el nostre marc de supervivència, que és la Societat de Coneixement (SC), basada en la ciència i tecnologia en canvi i generació contínua de nous productes i serveis, no és viable el cultiu de la qualitat i subtilitat humana des de cap mena de submissió a creences, poders o supòsits. En la història del cultiu de la qualitat humana i de la seva formulació (en la història de la per molts anomenada “espiritualitat”), sovint ens trobem amb l’ús del terme Déu, en la majoria dels casos sota figuracions o formulacions teistes del mateix. Aquest terme pot ser usat de manera simbòlica, cas en què no queda fixat per cap creença i pot expressar l’experiència de la dimensió absoluta de la realitat sense fixar-la, o ser interpretat de manera mítica, reflectint així la creença que darrere del terme hi ha una realitat fixa i descriptible.

A la SC no és viable utilitzar el terme i el concepte Déu de manera descriptiva o definitòria (des del que es considera epistemologia mítica) perquè evoca submissió i obediència, suggereix dualitat i separació de nivells d’existència i comporta jerarquia de poder. En la relectura recent de la història de l’espiritualitat realitzada pels teòrics de l’espiritualitat sense Déu i/o de l’espiritualitat atea (André Comte-Sponville, Sam Harris, Greg M. Epstein, Peter Heehs, etc.) s’intenta mostrar com la dimensió espiritual de l’ésser humà és una invariant cultural, una experiència de plenitud humana comuna, que les religions han pretès presentar com a pròpia i exclusiva, usurpant en fer-ho tota una dimensió essencial de la humanitat dels sense Déu.

Una usurpació inhumana d’humanitat

Una pèrfida habilitat de moltes tradicions religioses, especialment des de les seves institucions de poder, ha estat presentar no només la seva tradició/identitat espiritual com la millor (des d’una clara actitud de supremacia i exclusivisme), sinó fins i tot com l’única vàlida o possible, promovent així la intolerància cap a la diversitat conviccional. Això s’ha fet mitjançant la ignorància, el menyspreu, la negació, el descrèdit (demonització) i/o la difamació de la veritat de les tradicions diferents de la pròpia. La història de les ideologies i de les religions així com la teologia o filosofia de les religions no confessional tenen aquí un camp immens per explorar i la nostra sofrida humanitat agrairia llum i taquígrafs també en aquest trist episodi de nefastes conseqüències per a la convivència i la pau. La recuperació de la memòria històrica de les víctimes ha de contemplar aquí un nou horitzó de treball que inclogui processos de reconciliació i curació de les ferides obertes.

En relació amb l’espiritualitat sense Déu la principal actitud històrica dels discursos religiosos predominants ha estat la de presentar els no religiosos i els ateus com a perillosos, inhumans o, segons els contextos i les èpoques, fins a “massa humans” quan la humanitat – i el món- era entesa com a amenaça per a la divinitat i, en conseqüència, anatemitzada, denunciant-la com a inundada pel pecat, com a “culpable” o “maligna” i, en alguns casos, com a obertament demoniaca. Els ateus han estat clarament víctimes del prejudici i l’estereotip cruel orquestrat per les majories religioses hegemòniques. Han estat les víctimes expiatòries de les ires furibundes del poder religiós, dibuixant així un autèntic martiri, molt semblant al que han patit molts éssers humans religiosos per la defensa pacífica de les seves creences i conviccions. Se’ls (als sense Déu) ha identificat, marginat, perseguit, detingut, torturat, assassinat i profanat a les seves tombes en nom del suposat Déu i de la religió. Però la crueltat dramàtica més gran d’aquesta dura batalla ha estat potser la de silenciar la humanitat i la qualitat humana profunda dels sense Déu. Se’ls ha pres el dret i la dignitat profunda de la seva humanitat. Si els genocidis s’alimenten de reduir l’ésser humà a la infrahumanitat, el poder religiós pot per desgràcia presumir d’haver aconseguit en gran mesura ocultar, eliminar i fins i tot usurpar el rostre i el patrimoni de qualitat humana profunda dels sense Déu, en normalitzar narratives implacables d’afirmació de la seva exclusivitat de cultiu de l’espiritualitat i de negació absoluta, sense cap mena de dubte raonable, de la possibilitat d’espiritualitat en els sense Déu.

És cert que els sense Déu han col·laborat i han exercit de vegades un paper contradictori de complicitat en acceptar en gran mesura els termes de l’obnubilant marc narratiu autoritari religiós a què s’han vist inevitablement (?) abocats. Han perdut temps i energia a contrarestar l’enemic religiós, amb baralles dialèctiques estèrils, i han dedicat poc esforç a identificar el seu propi patrimoni de qualitat humana i proposar un nou marc i una nova narrativa capaç de seduir i estimular els seus i, potser amb la mateixa legitimitat pròpia del testimoni religiós, fins i tot als mateixos religiosos. Amb un afany de transformació social profunda, ho van intentar les ideologies atees, però es van oblidar de la seva pròpia qualitat humana profunda i no van saber preservar la llibertat -sotmesa a la col·lectivitat (marxisme) o a la confusió (anarquisme)-. Les ideologies van quedar hipnotitzades per la funció social alienadora de la religió que, amb raó i potser per necessitat ineludible, van voler o van haver de denunciar i combatre. No van saber trobar més energia per cultivar una humanitat profunda sense Déu. Va ser un error històric terrible que no és aliè al seu relatiu fracàs social.

La polarització entre religiosos i no religiosos no té sentit des d’una antropologia que considera l’ésser humà com un ésser no dual constituït per la llengua i el doble accés a la realitat que aquesta fa possible: la dimensió relativa de la realitat (condicionada per la necessitat animal de supervivència) i la dimensió absoluta (alliberada de qualsevol necessitat o gratuïta -no en el sentit d’autoritària-). Com un ésser lingüístic amb doble accés a la realitat l’ésser humà simplement per ser-ho té una qualitat humana profunda –un accés i cultiu de la dimensió absoluta de la realitat– que és comú i és una invariant cultural fonamental.

Temps de “reutilitzar” les tradicions religioses des dels sense Déu

Els signes dels temps semblen apuntar a la necessitat que les conviccions no religioses puguin rellegir les fonts de saviesa de les tradicions religioses per alimentar amb aprofitament el cultiu de la humanitat profunda sense Déu. Serà profitós per edificar una humanitat plural, inclusiva i cohesionada en una societat de coneixement (SC) com la que ens ve a sobre. La SC els facilita aquesta gestió quan estableix, per la seva pròpia dinàmica, la impossibilitat que les creences en Déu o altres creences assimilades (en realitats fixes transcendents) puguin sobreviure amb el canvi, la llibertat i creativitat constants. Les conviccions no religioses no poden tenir creences fixes i la majoria ja no disposen tampoc de supòsits fixos o estan en camí de polvoritzar-los.

La tasca de descobrir la seva pròpia tradició de cultiu i formulació de la qualitat humana està en marxa i prou consolidada. Més enllà d’aquesta tasca fonamental s’obre ara la possibilitat, potser per primera vegada a la història, que els sense Déu puguin enriquir-se amb la saviesa dels “amb Déu”. És una oportunitat extraordinària. És possible fer-la realitat a través de la lectura no literal, simbòlica i sense creences dels textos de saviesa (CETR ja ha publicat força en aquesta línia en els seus llibres sobre els Encuentros Internacionales). Aquesta lectura profunda permet als membres de tradicions religioses fer una lectura lliure i insubmisa de la tradició de qualitat humana profunda que atresoren altres tradicions religioses i espirituals diferents de la pròpia. Però ara també permet, i aquesta és aquí la novetat que més ens interessa, que els membres de conviccions no religioses facin el mateix, lliures en aquest nou context dels seus supòsits fixos i de la seva narrativa defensiva obsessivament antireligiosa.

Si els textos de saviesa de les religions ja no estan al servei de la generació, preservació i desenvolupament de l’anomenada funció social de la religió perquè aquesta funció ja no és necessària a la societat de coneixement, llavors aquests textos queden “alliberats” de la necessitat dramàtica de la funció de supervivència i poden ser llegits i interpretats des de la gratuïtat del sentir profund que permet experimentar la dimensió absoluta de la realitat. Ja no cal que ateus, agnòstics, escèptics i indiferents rebutgin la saviesa de les tradicions al costat del combat que exerceixen contra les institucions religioses i la seva voluntat d’imposar el seu model inadequat de supervivència col·lectiva, gestió individual i imposició social. No cal fer fora el nen amb el cistell. L’actitud crítica i de denúncia dels sense Déu pot seguir i fins i tot millorar en “desarmar” (treure raó) el seu enemic religiós que veurà amb perplexitat com les conviccions no religioses reivindiquen el nucli profund del considerat com a “exclusiu” patrimoni espiritual de les religions. Però el que és important, el que és definitiu és descobrir la dimensió absoluta de la realitat (DA), que és sense forma, en el cultiu de la qualitat humana sense creences. Les lectures “sense Déu” dels grans textos de qualitat humana de les tradicions religioses obren un ventall de possibilitats interpretatives que encara és molt germinal i relativament inexplorat, però molt engrescador.

Els centres de cultiu de la qualitat humana (els centres d’espiritualitat) han de facilitar les lectures lliures –i alliberades de les creences– dels textos de saviesa de les tradicions religioses de la mateixa manera que han d’identificar, analitzar i aprofundir els textos de saviesa gestats des de l’experiència humana profunda dels sense Déu, els textos de saviesa dels sense Déu. Aquests textos no segueixen, és evident, les pautes i els protocols de les tradicions religioses. Poden, d’alguna manera, assemblar-se, però són propis i diferents. Sabem, per exemple, que no tenen la sanció d’una autoritat sagrada, sinó que reben un reconeixement qualitatiu que mai no és, ni probablement serà, unànime perquè queda diluït enmig de l’oceànica banalitat del tribunal del lliure mercat. Aquests textos no només s’expressen mitjançant paraules, poden mostrar qualsevol formalitat expressiva artística (música, pintura, escultura, disseny, arts relacionades amb les TiC, etc.)

De la mateixa manera que es pot i s’ha de reaprofitar la saviesa dels textos religiosos, també es pot fer servir el patrimoni i experiència de les tradicions religioses en el desenvolupament de recursos, tècniques, procediments i pràctiques que faciliten el cultiu de la qualitat humana profunda. Cal estar atents, per exemple, per identificar les pràctiques de focalització i silenciament de les diverses tradicions i veure si i en quina mesura poden ser útils per als sense Déu. Cada grup humà de sense Déu decidirà creativament la manera com algunes d’aquestes pràctiques tradicionalment religioses -recitació oral i repetitiva, reproducció musical, meditació, contemplació- podran ser adaptades i reutilitzades creativament.

Tot el procés de reutilització dels textos i procediments de cultiu de la qualitat humana de les tradicions religioses i de la generació creativa i innovadora de noves formes de cultiu de la qualitat humana sense creences per part dels sense Déu, es beneficiaria d’un control de qualitat bàsic en el reconeixement i la valoració de l’expressió i de les formes de cultiu de la qualitat humana o espiritualitat. En això han de jugar un paper important els centres de qualificació o valoració del cultiu de la qualitat humana profunda a la SC. Aquests centres han de combinar l’anàlisi quantitativa de dades amb la valoració de la qualitat del cultiu de la qualitat humana profunda a partir de les pautes o criteris comuns de cultiu de qualitat humana profunda reconeguts i acreditats per les diferents tradicions. La formulació d’IDS/ICS (IDS = Interès, Distanciament, Silenciament; ICS = Indagació, Comunicació, Servei), proposada per Marià Corbí, és una d’aquestes pautes emblemàtiques de referència extretes magistralment per l’antropòleg  de les principals savieses humanes que han de jugar un paper decisiu a el discerniment del grau de qualitat.

Un exemple de “reutilització” de qualitat humana profunda: l’epektasi cristiana a la Societat de Coneixement

Una cosa essencial en la consciència mística cristiana és el reconeixement de la presència de Déu en absència seva. La seva absència fa present Déu com a atracció cap a ell. Per això, la realització del goig es pot trobar enmig del patiment i l’adhesió a la fe apareix oculta enmig de la no fe. La combinació de fruïció i frustració en l’experiència mística implica allò que Gregori de Niça (pare capadoci del segle IV) anomenava epektasi, que es pot explicar com el progrés o dinamisme o moviment constant entre insatisfacció/manca/necessitat i satisfacció/plenitud/gratuïtat. El mite o la narració constitutiva de la tradició cristiana de mort-resurrecció és potser la seva expressió més fonamental, però tot el procés o camí espiritual cristià està travessat per aquest dinamisme.

Aquest dinamisme entre insatisfacció (estructura de necessitat – DR) i satisfacció (gratuïtat – DA) és essencial al cultiu de qualitat humana profunda. Tota l’experiència espiritual cristiana pot ser llegida, des d’una epistemologia no mítica, per cristians, per seguidors d’altres tradicions religioses, però també per agnòstics i ateus en clau de relació dinàmica entre DR i DA. Relació aquí vol dir no dualitat. El llenguatge teista devocional dual habitual només és una manera figurada o narrativa per expressar aquest dinamisme creatiu. Llegir els textos espirituals cristians com una relació dinàmica que facilita el canvi i el procés del camí del cultiu de la qualitat humana permet als no religiosos reutilitzar els textos espirituals de tradició cristiana que mostren el dinamisme o procés espiritual com un joc creatiu i seductor entre les dues dimensions de la realitat. Això permet rescatar les experiències de patiment i dolor com un aprenentatge necessari inseparable de la plena felicitat. També podríem haver fet el mateix exercici a partir de la formulació del Madhyamika de Nagarjuna on s’identifiquen Nirvana i Samsara com a realitat buida no dual. No cal creure ni en Déu ni en Buda perquè sigui possible aprofitar l’herència d’aquestes tradicions des d’una experiència de qualitat humana profunda. No creure en Déu ni necessitar postular-lo com una figura real no és obstacle perquè els no religiosos puguin apreciar i fer servir aquestes tradicions teistes per al seu procés de cultiu de la qualitat humana o “espiritualitat” (encara que molts ateus no accepten aquest terme si no va acompanyat d’una modulació: espiritualitat materialista o materialisme espiritual).

Horitzons de la creativitat dels sense Déu en el cultiu de la qualitat humana

A més de l’ús i l’aprofitament dels textos religiosos per part dels sense Déu, aquests poden reconèixer pràctiques laiques i sense creences que serveixin per predisposar o desenvolupar el cultiu de qualitat humana profunda. Moltes ja estan actives o vigents encara que la formalitat narrativa religiosa ha dificultat o impedit identificar-les amb facilitat o promoure-les (usos ritualitzats de música i dansa personals i col·lectius, ús de la nutrició i alimentació, ús de substàncies que alteren la consciència de manera controlada i saludable, aprofitament de tècniques de psicologia profunda i humanista, etc.).

És possible i fins i tot necessari indagar i crear noves pràctiques incorporant l’ús de la ciència i tecnologia, especialment de les TIC, desenvolupant aplicacions i l’ús del metavers. Per fer-ho des de la qualitat humana profunda, que permeti orientar l’ús de la tecnologia a la supervivència humana, serà imprescindible tenir un coneixement i/o cultiu de les formes de cultiu tradicionals i aplicar els seus criteris per no quedar seduïts i bloquejats per la novetat i l’atracció de noves formes i dels nous entorns tecnològics, ja que sempre hauran d’estar al servei d’una experiència de la dimensió absoluta (DA) alliberada de formes.

Cal també considerar la possibilitat que el cultiu de la qualitat humana profunda en un context de llibertat i de no submissió a cap autoritat pugui arribar a graus màxims de no regulació que no només el situaran en un nivell de màxima complexitat sinó que l’expressaran en una proliferació de formes legítima i admirable però tan dinàmica, diversa i canviant com a desconcertant. La seguretat assumible que podem aspirar a reconèixer no vindrà de l’ordre i la claredat de l’anàlisi racional i conceptual d’aquestes formes sinó de la mateixa DA inundant amb el seu sense forma tota la SC i de la confiança pròpia de la DA que facilitarà l’autoregulació i selecció natural, com, per exemple, ha anat passant al si de l’hinduisme -on multiplicitat i unitat han facilitat processos d’innovació i creativitat espiritual sense detriment de la seva qualitat humana-. No obstant això, sembla difícil que des de DR puguem renunciar a l’esforç d’expressar i entendre DA encara que finalment es faci sabent que no serà mai del tot possible. Sigui com sigui, queda clar que l’escenari que se’ns obre com a humanitat que vol reconèixer i cultivar la saviesa i la qualitat humana profunda dels seus avantpassats i dels seus contemporanis i que vol viure en un món que sigui conscient que no hi ha supervivència sense cultiu de la qualitat humana, és el d’una incessant indagació cada cop més seductora, lliure, diversa i, alhora… interminable.

Back To Top