CETR

Teoría 1

EL CULTIU DE LA QUALITAT PROFUNDA HUMANA

Religió és deixar-se atrapar per la meravella, pel misteri més absolut, per la profunditat obscura de tota cosa i de tot ésser, pels misteris inefables sobre els que ens movem, per les fondàries incommensurables Rudolf Otto [1]

La diversitat ens ha posat cara a cara davant l’evidència que el terme “religió” és immensament polivalent. Estretament relacionat amb aspectes culturals, socials i individuals que d’una manera o altra el condicionen. Com abordar-ho? Davant d’aquesta complexitat: de què parlem quan parlem “d’educació i fet religiós”? La realitat religiosa plural ens ha facilitat distingir tres actituds, opcions o possibilitats. Els fets i les afirmacions religioses -segons la perspectiva adoptada- serien:

– unes projeccions mentals humanes, sense un fonament objectiu en la realitat i, en conseqüència, distorsionadores de la realitat, de la veritat.

– descripcions de fenòmens existents ben reals i, per tant, amb repercussió a l’hora de viure i de gestionar la realitat.

– paraules i fets que responen a una comunicació simbòlica d’algun àmbit d’experiència humana. Aspectes relacionats amb aquest àmbit d’experiència.

De cada una de les tres possibilitats se’n desprèn tot un “món de sentit” seguit d’una cadena de conseqüències. L’actitud laica, suposa l’adopció d’una particular opció com a punt de partença? Dèiem més amunt que el que implicarà la laïcitat és la indagació sense prejudicis. Una aproximació que no exclourà cap possibilitat, que considerarà tots els aspectes en joc, que s’esforçarà per distingir entre els projectes de vida dels grups humans i les dimensions de l’existència humana [2] . Tampoc podrà deixar de preguntar-se sobre els instruments adients, o les vies d’accés, per abordar un àmbit d’estudi determinat. Com explica Raimon Panikkar, així com els electrons només existeixen, o es detecten sota la perspectiva de determinats instruments d’anàlisi i habilitats de càlcul, el cor del món que batega en totes les artèries i venes de l’univers [3] només existeix en el marc d’una determinada disposició de les persones.

Conèixer tradicions i costums, noms i dades, ens diu alguna cosa de la natura de l’àmbit que volem estudiar? Un llistat de moviments musicals, de compositors i d’obres, sense cap audició, sense una introducció a les bases del llenguatge musical o als instruments, és ensenyar música? Però, per altra banda… les audicions…, procurar despertar l’oïda…, no serà fer “catequesi musical”? La catequesi, en aquest cas, seria prioritzar una opció determinada. En canvi, dotar d’instruments i possibilitats per a la indagació lliure, sembla apuntar en la direcció contrària a la indoctrinació o a la transmissió d’una fe concreta. Una petita història d’Anthony de Mello ens ajudarà a fer un pas més. De Mello [4] ens parla d’un explorador que torna de l’Amazones, mancat de paraules per a poder transmetre les sensacions que l’havien inundat davant de tantes realitats noves i desconegudes, de tantes belleses i perills; va animar als seus a que ho descobrissin per ells mateixos. Aleshores els traçà un mapa per tal d’orientar-los. El mapa va acabar penjat a l’ajuntament, en un lloc ben visible; molts se’n feren còpies, altres s’inclinaven amb veneració davant del mapa, l’adoraven… i, tots plegats, es consideraven bons experts del riu!

L’Amazones dóna molt de sí…, d’exploradors, d’expedicions i de mapes n’hi ha més d’un. Procurarem enumerar-los tots, si més no els principals, on es troben els mapes, com estan decorats, qui els adora i de quines maneres… Sense oblidar parlar d’aquells que no creuen en mapes ni en fan còpies… N’hi ha prou amb aquest tractament “equilibrat” respecte a la presència plural de mapes i d’experts en mapes per a tenir alguna noticia del que és un mapa? Què és un mapa? què simbolitza? què comunica? a què fa referència? El convenciment que impregna la nostra proposta és que sense la intuïció de la possibilitat d’exploració del riu i del que pot ser un riu, els mapes són unes realitats mudes, buides de significat i de valor. Mancats d’aquesta intuïció les paraules dels exploradors no comuniquen res. Mancats d’aquesta intuïció ens falta la clau d’accés que ens permetria comprendre la part central del llegat de les tradicions religioses i interpretar les seves manifestacions culturals. La clau d’accés que fa possible el desenvolupament d’un esperit crític, capaç de valorar les realitzacions humanes des de la perspectiva del que és el seu àmbit d’aportació i de significat.

Per contra, si s’ofereixen les condicions i es valoren i cultiven les actituds que fan possible viure la vida humana com un procés de recerca, obert a tots els àmbits d’experiència, el llegat de saviesa d’Orient i d’Occident, el de cultures humanes més llunyanes en el temps o més properes, aquell que ens arriba des de perspectives culturals religioses i no religioses, tot aquest immens llegat, es converteix en el nostre patrimoni. Un patrimoni que serem lliures d’emprar o no, amb una llibertat exercida des de la comprensió de l’àmbit de coneixement del qual neix i vers el qual apunta.

Perspectiva de la proposta

L’Institut d’Estudis Catalans ens diu que religió és un: conjunt de creences i pràctiques que tenen per objecte retre culte a la divinitat; observança d’aquestes creences i pràctiques. Els mapes i les actituds que se’n deriven.
Religió és deixar-se atrapar per la meravella, pel misteri més absolut, per la profunditat obscura de tota cosa i de tot ésser, pels misteris inefables sobre els que ens movem, per les fondàries incommensurables, afirma Rudolf Otto [5] , reconegut estudiós del fet religiós. L’experiència de l’explorador.

Sense els elements per a tenir notícia dels exploradors, els seus mòbils, interessos, experiències i aportacions…, quin és el referent per a la comprensió dels mapes, de la seva aportació o de les seves mancances? Després d’anys d’estudi, d’anàlisi i comparació dels testimonis d’experiències humanes profundament valuoses, podíem reconèixer que la possibilitat de meravella i interès estava directament relacionada amb la capacitat de no limitar la percepció de la realitat a allò que ens ofereix la visió empírica de la necessitat. La possibilitat depèn del desenvolupament personal més enllà dels límits que marca la necessitat. Què és el que ens fa aptes per a deixar-nos atrapar per la meravella….?

La capacitat d’interrogació, la “inquietud”, l’interès per l’entorn, per les persones, per tot el que existeix, l’atenció sostinguda… Unes actituds que formen part del desenvolupament global de les persones. Que poden ser tingudes en compte des de qualsevol àmbit, ja que -com feia notar Einstein- l’experiència de la cara misteriosa de la vida és el bressol, el sentit fonamental, del veritable art i de la veritable ciència. I, afegia: Aquesta experiència íntima del misteri, tot i que barrejada amb altres elements, es troba en el fonament de la religió [6] . Els altres elements són elements que tenen a veure amb els esforços per entendre el món, amb l’orientació, l’organització i el control de les societats… Evidentment caldrà, també, tenir-los presents, però distingint clarament els territoris.

Parlem, doncs, de consolidar els fonaments en els que s’arrela l’autèntic interès per l’existir, aquell que fa possible l’art, la ciència, el pensament, l’experiència lliure i gratuïta de la realitat, l’experiència del misteri. Ara bé, si el que ens referim és a la dimensió de qualitat profunda, no es tracta d’un treball que es du a terme des de qualsevol àmbit de l’educació? – remarcava Raimon Panikkar en l’acte d’obertura d’unes jornades sobre l’educació de la dimensió religiosa [7] -. No hi ha cap dimensió humana que no sigui religiosa, que no sigui capaç de relligar la persona amb el misteri de l’existència -insistia Panikkar-, però ja que hem dividit l’aprenentatge en especialitats, caldrà deixar-ne alguna per a que tracti, específicament, d’aquesta dimensió que tot ho impregna. L’objectiu no és altre que educar per una vida de qualitat profunda en un entorn de múltiples dimensions. És a dir: obrir a la misteriositat de l’existir, posar en contacte amb una realitat més complexa, rica i subtil … que el que qualsevol aproximació a ella ens pot oferir. Presentar, mostrar, dirigir-se, a la realitat considerant el misteri que l’amara; considerant l’existència humana mateixa com a part d’aquest misteri. Alimentar la interrogació profunda, acréixer l’ànim de recerca.

Si mirem de concretar una mica més, podem dir que
pel que fa a la realitat, implica: un treball per a fer patent que la realitat no s’esgota en l’experiència quotidiana, en l’ús necessitat que en fem d’ella. Que sempre hi ha més, que els nostres sabers no exhaureixen les dimensions de la realitat, de la mateixa manera que el treball de l’artista no exhaureix la bellesa. El camí de recerca sempre ens pot portar més i més lluny.

pel que fa a les capacitats de la persona, vol dir: estimular el desenvolupament d’aquells aspectes que afavoreixen una experiència de qualitat profunda, com seria:

– el treball de descoberta i admiració del món que ens envolta, de l’existir, d’allò que som.
la capacitat de qüestionar-se, de recerca. La reflexió / recerca que pot obrir portes a la misteriositat infinita aprèn a viure amb la interrogació com a eina que ens ajuda a avançar. Les respostes no són resultats tancats. Les respostes que mantenen viva la ment són les que animen a buscar sempre més enllà.
l’autonomia. Que l’activitat interior i exterior de la persona (ment, sentir, actuar) adquireixi progressivament sentit per sí mateixa, amb independència del guany exterior (afectiu, professional, …) L’autonomia serà bàsica per a afavorir el necessari ànim d’aventura, la reflexió i el diàleg.
la capacitat d’atenció sostinguda, d’observació, de silenciament, d’escolta …. que alimenta l’interès per tot allò que existeix, i no només un interès per una realitat (i unes relacions humanes) feta a la mesura de les nostres necessitats. Capacitats que fan possible acréixer en l’actitud d’interrogació profunda. Fan possible la descoberta.
– per tant, i per damunt de tot, estimular la capacitat de gratuïtat, d’interès gratuït; ens atreviríem a dir: la capacitat d’amor, de profunda estimació, si les paraules no estan massa gastades.

Ens caldrà conrear, també, l’ús simbòlic i poètic del llenguatge, el llenguatge per excel•lència de les experiències de valor, per tal de poder cavalcar sobre la riquesa de les creacions simbòliques, poètiques i artístiques, per poder aprofundir en allò que ens volen comunicar els grans poemes simbòlico-mítics de la humanitat.
En resum, no perdre de vista que l’aprenentatge de la vida ha d’aconduir a la consciència de que la “vida veritable” -en expressió de Rimbaud- no es troba tant en les necessitats utilitàries de les quals ningú no s’escapa, com en la realització d’un mateix i de la qualitat poètica de l’existència ; que viure requereix de cadascú lucidesa i comprensió així com la mobilització de totes les aptituds humanes. [8]

Proposem, doncs, un treball d’actituds. Una proposta per afavorir el conreu d’aquelles capacitats i actituds que fan possible el desenvolupament de la qualitat profunda i subtil en les persones. Un treball necessari pel desenvolupament harmònic i global de les persones alhora que, imprescindible, per a que l’aproximació al fet religiós pugui ser una aproximació des de la comprensió de l’àmbit al que fa referència. Abans de passar a presentar una mostra concreta dels materials, ens caldrà sortir al pas d’una qüestió més: i les religions, què? Com lliguen amb tot això? Com les estudiem? Què en fem de la diversitat religiosa (diverses confessions religioses i opcions no religioses) a les nostres aules? Quan s’ha adquirit una base suficient per entendre les característiques i aportacions d’un àmbit, serà quan podrem distingir i valorar les seves variants, reflexionar sobre les diverses cares que presenta, debatre sobre els resultats i els fets, sobre els encerts i els errors, aprofundir, destriar, seleccionar. En la realitat religiosa de les cultures humanes hi trobem aspectes absolutament contradictoris: des de l’amor més pur i gratuït, a la violència més il•limitada; des de la saviesa més transformadora de l’entorn humà, a la ignorància més obcecada; de la llibertat, a la fixació i submissió… Per tenir elements de criteri al bell mig de tal complexitat i diversitat, ens cal explorar a fons amb totes les nostres capacitats. Pensem que no es tracta d’oferir a Primària una simplificació del currículum de Secundària i del seu recorregut per les religions de la humanitat, sinó de posar aquelles bases actitudinals i conceptuals que faran possible situar-nos en la complexitat del fet religiós amb prou eines per a desenvolupar una capacitat reflexiva autònoma.


[1] Rudolf Otto. Naturalistische und religiöse Weltansicht (1904), dins: Ll.Duch. Historia y estructuras religiosas. Barcelona, EDB, 1978. p. 67.
[2] vegeu: M.Corbí. Religión sin religión. Madrid, PPC, 1996.
[3] R.Panikkar. El mundanal silencio. Martínez Roca, p.128 i Iconos del misterio. Península, p.21.
[4] cfr. El cant de l’ocell. Barcelona, Claret, 1985. p.46
[5] Rudolf Otto. Naturalistische und religiöse Weltansicht (1904), dins: Ll.Duch. Historia y estructuras religiosas. Barcelona, EDB, 1978. p. 67.
[6] Albert Einstein. Comment je vois le monde. Paris, Flammarion, 1971, p.9 (en castellà: Mis ideas y opiniones. Bon Ton, 2000)
[7] Educar la dimensió religiosa humana. Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Pedagogia, 27 i 28 de Novembre de 2003.
[8] Edgar Morin. La mente bien ordenada. Barcelona, Seix Barral, 2000, pgs. 59 i 81 (en català: Tenir el cap clar. Eds. La Campana)