CETR

ZEN

UserFiles/Image/zen.jpg

Zen és la traducció japonesa de la paraula xinesa Chan.

Una mica d’història del budisme del Japó

El budisme arriba al Japó la primera meitat del segle sisè des de la Xina i Corea. No com a resultat del fervor d’uns missioners vinguts del continent sinó com a instrument polític del rei Paekche. Aquest fet ocasionarà problemes d’acceptació per part del poble que continuarà practicant el xintoisme que estava molt establert en la base de l’estructura social japonesa.

La introducción del budismo intensificó la antigua oposición entre los grandes clanes políticos. Los partidarios de la nueva religión se impondrán, pero el budismo nunca llegará a ser la religión exclusiva de los japoneses, convivirá son el Shinto y el Confucianismo.

La introducció del budisme va intensificar l’antiga oposició entre els grans clans polítics. Els partidaris de la nova religió s’imposaran, però el budisme mai no arribarà a ser la religió exclusiva dels japonesos, conviurà amb el xintoisme i el confucianisme.

Fins al segle vuitè el budisme estarà molt lligat al poder de l’Estat. Serà Saicho, el fundador de la secta Tendai, qui lluitarà per independitzar-se del poder.
A la mateixa època apareix la secta Shingon fundada per Kukai amb un caràcter fortament esotèric i ritualista1.

Al final del segle dotze, a l’època Kamakura, apareixen diverses sectes basades en l’escola Tendai. Són, entre d’altres, les sectes següents: la Jodo de Honen (fundada el 1175), la Rinzai de Yosai (1195) i la Soto de Dogen (1227). Les noves sectes, les úniques que han arribat fins als nostres dies, es diferencien respecte a les anteriors que deixen de reclutar adeptes d’entre l’aristocràcia i ho fan en altres classes socials com els agricultors, els comerciants i els artistes.

La secta Jodo o Nembutsu fundada per Honen, monjo Tendai, defensava que n’hi ha prou amb la invocació del Buda Amida per salvar-se: una via que havia de substituir al camí complicat i llarg que propiciava l’antic budisme. Honen pensava que la seva via era fàcil i perfecta per la qual cosa se n’havia d’abandonar qualsevol altra per consagrar-se amb atenció total a la repetició del nom d’Amida. L’important no és el nombre d’invocacions sinó la fe i la confiança en el Buda Amida.

El plantejament del Nembutsu va entusiasmar gent de tot origen i amb això es va donar un acostament del budisme cap al poble. Dins de la secta es troben monjos i seglars.

Les sectes Rinzai i Soto constitueixen el zen japonès. Ambdues es fonamenten en escoles, texts i tradicions Chan, la forma xinesa de budisme.

EL ZEN

En comparació amb el Chan xinès, el zen al Japó va arribar a impregnar diverses activitats de la vida quotidiana. La seva influència es veu en la cerimònia del te, en l’arranjament de les flors, als jardins per a meditació, en el tir amb arc, en les arts marcials (judo, esgrima…), a la pintura, a la cal·ligrafia, a la poesia, etc. Per aquests mitjans el zen es va difondre entre la gent del Japó.

La pràctica i la meditació zen a la Xina es realitzava preponderantment als temples, era per a una minoria. Al Japó, a través de la pràctica d’alguna de les arts abans esmentades, es va fer, en algun grau, més accessible la comprensió de l’esperit del zen.

Dues escoles s’han desenvolupat principalment al Japó, la Soto i la Rinzai, ambdues d’origen xinès. A finals del segle XII la secta Rinzai va ser introduïda al Japó des de la Xina, pel monjo Yosai, que provenia de la secta Tendai,. El segle XIII serà Dogen qui, després d’aprofundir en el budisme a la Xina, introduirà al Japó el zen Soto, el més nu.

Els monjos Soto, que aspiren a una vida retirada, construeixen els seus monestirs al camp. Els seus ensenyaments van dirigits als guerrers de classe baixa i als camperols. En canvi, l’escola Rinzai està sostinguda per la família imperial i pels guerrers d’alt rang. Es converteix en la principal font d’inspiració de la cal·ligrafia, de la pintura, de l’arquitectura, de la poesia i del teatre. Aquesta escola posa l’accent en l’estudi dels koans mentre que l’escola Soto ha fonamentat la seva pràctica en el shikantaza: asseure’s, simplement, concentradament.

MESTRES ZEN

La història del zen japonès ha passat per diferents etapes en la seva relació amb el poder, des d’estar protegit governamentalment fins a ser perseguit, passant per exercir alguna funció burocràtica com, per exemple, realitzar el cens de la població. Després de la segona guerra mundial ha gaudit, igual com les altres religions, d’una llibertat total.

Des de finals del segle dinou el budisme zen ha anat guanyant influència a Europa i a Estats Units.

DOGEN
TAKUAN
HAKUIN
TETSUGEN

MESTRES ZEN DEL SEGLE XX

TEXTOS

SHOBOGENZO – LA NATURALEZA DE BUDA