Teresa Guardans

ART I CONEIXEMENT SILENCIÓS: lliçons de vida. Apunts

Pintar és, principalment, voler conèixer i fer tot el possible per aconseguir-ho.
(Balthus)

L’art és una dedicació que busca conèixer més enllà de la construcció acordada. El seu camp d’acció no és el medi conceptual –ni és conceptual l’esforç de comunicació que en pot resultar- . Amb les paraules creem el món. Alhora, les paraules poden ser l’instrument per anar més enllà del món creat i ordenat per la paraula. És el que procura la poesia. De la mateixa manera que la pintura es serveix de línies, formes, colors, textures…., per endinsar-se més enllà de la percepció domesticada pels conceptes. Miquel Ángel Valente comenta amb Antoni Tàpies:

“…t’enfrontes a una realitat que desconeixes amb instruments que no es fonamenten en la raó (…) la invitació de la pintura a entrar en un món que esta més enllà de les paraules és vàlida des de qualsevol estètica, doncs és l’aventura de la creació: anar més enllà de les paraules. La paraula poètica comença just allà on la parla és impossible. Consisteix en trencar les fronteres de l’impossible…” [ 1 ]

És una dedicació que demana silenciar el constructor fent servir els instruments de la construcció (l’estructura lingüística, o les formes i els colors, les capacitats humanes…), obligant a fer un gir als sentits i capacitats cognitives: silenci de la construcció que passa pel silenci del constructor, per mitjà de l’atenció plena sostinguda, al preu que sigui. L’atenció plena exigeix polarització de les capacitats, per tant, renúncies. Exigeix nuesa de preconceptes, prejudicis, “pre-tot”…, i això és també un esforç. Esforç que no es viu com a cadena, pes, o mort, sinó com a nuesa alliberadora, mur que es traspassa,….

No tot l’art consisteix en això. La creació -considerada artística, en termes generals- inclou altres mòbils i possibilitats, com –per exemple- l’habilitat expressiva (plàstica o lingüística) posada al servei de la comunicació des del jo. O al servei de l’alliberament dels fantasmes que engarroten el jo de l’artista, ajudant-lo a treure’ls a la superfície.
Però quan el que estem és abordant el cultiu de la qualitat humana profunda, aleshores en el que ens hem de fixar és en el testimoni dels qui viuen l’art com a dimensió del coneixement silenciós, més enllà del jo: com ho presenten, què suggereixen, quines pistes ens ofereixen… Escoltem-los.

Balthus: “M’indigna el culte a la personalitat que envolta a molts pintors contemporanis. Ben al contrari, pintar força a esborrar-se a sí mateix cada dia més, no tenir cap altra exigència fora de la pintura i oblidar-se de si mateix i de tota la resta. No obstant, però, proliferen les declaracions personals, les confessions íntimes, l’exhibicionisme. No em canso d’insistir en que no és un mateix allò que expliques o vols expressar, sinó el món, en la seva totalitat, les seves nits i els seus misteris. Potser, de passada, trobaràs alguna clau que t’ajudi a entendre’t millor, però aquest no és l’objectiu. (…) Jo no he pas pretès expressar-me a mi mateix, sinó el món a través de la pintura”. [ 2 ]
Gao Xingjian: “Si l’expressió d’un artista és només un mitjà per a expressar directament el seu “jo”, el seu art esdevindrà totalment absurd. El “jo” és una massa caòtica o un forat negre original. Considero que la creació artística és més una purificació que una expressió del “jo”. Consisteix en examinar, amb els ulls ben oberts i extremadament atents, els deu mil móns que ens envolten”. [ 3 ]
Francisco Pino: “En la poesia cal perseguir, seguir un rastre, encara que no s’aconsegueixi. Encara que faci por. Perquè la poesia és ensurt, camines sobre un filferro, exposat a caure, a no ser ningú. El poeta treballa en contra seva. Ofereix un contra si, i no pot fer possible res si no és a través del seu propi incendi. Per això el poeta no comunica res, es manifesta encarnat en flames, inflamat”. [ 4 ]

Les grans línies del silenciament, en l’art

Expressada de molt diverses maneres, és constant la referència a la necessitat d’aproximar-se el màxim a la realitat, fins a penetrar-la. I que, per fer-ho, el treball consisteix en treure allò que separa: un mateix, les pròpies idees, el filtre que interposem, les pròpies expectatives, les pors… S’avança treballant i es treballa buidant-se, en una mena d’espiral que t’aproxima a l’arrel de l’existir mentre t’allunya del món de l’egocentració:

Alberto Giacometti: “Com més treballo jo, més desconegut se’m fa tot, absolutament desconegut; admiració i meravella i, al mateix temps, impossibilitat de representar-ho. A mesura que treballo, la meva visió es transforma, la realitat creix dia rere dia, més i més bella, més i més desconeguda. Com més m’hi apropo, més creix ella i més s’allunya i, així, més impossible se’m fa representar-la, més lluny em trobo de poder oferir res. Però encara que no pogués arribar a oferir a ningú cap resultat, treballar així, per si mateix valdria ja la pena (…) Avanço cada dia,…; no, cada hora, (…) És la més extraordinària de les aventures. [ 5 ]

Cézanne: “No hi ha d’haver més intervenció deliberada que el silenci. L’artista ha d’aconseguir silenciar dins seu les veus de tots els prejudicis, ha d’oblidar, crear silenci, ser un perfecte ressort.” [ 6 ]

“Tendir cap a”, tensió, atenció total, polarització que es concreta en un constant buidar-se, des-ocupar-se, per deixar ser “allò que és”.

Valente: “La primera cosa que ha de fer l’artista és tenir l’estat de disponibilitat que pressuposa un espai buit. L’artista es fa buidant-se. Crear és generar un estat de disponibilitat, en el que la primera cosa creada és el buit, un espai buit. Doncs de fet si alguna cosa crea l’artista aquesta és l’espai buit, l’espai de la creació. La creació del no-res és l’inici radical de tota creació (…) És comparable al wu-wei en la pràctica del Tao: estat de no-acció, de no-interferència, d’atenció suprema als moviments de l’univers i a la respiració de la matèria. Només en aquest estat de retracció sorgeix la forma, no com a quelcom imposat a la matèria, sinó com a epifania natural d’ella mateixa. I la matèria, per l’artista no es situa mai a l’exterior. Ocupa l’espai buit de l’interior, l’espai generat per retracció, per no-interferència, allà on 2-1 és més que 2+1, segons aquella llei de l’edició negativa que va formular Kandinsky”. [ 7 ]

Afinar l’atenció i minimitzar el “jo” són com les dues cares d’una moneda, per arribar a copsar la realitat “en sí”. Captació des de l’interior, sense separació. Joan Maragall arriba a dir: “aquí m’estic, tot sol vora el mar. Sóc la natura sentint-se a sí mateixa” (8). Sense les barreres o filtres que estableix el jo, el món deixa de ser un escenari al servei de l’egocentració i deixa entreveure el batec de l’existència, viu, innombrable, inefable, potent, en un rostre, un arbre o una gota d’aigua:

Su Dongpo: “per a poder pintar un bambú haig de fer que el bambú es formi en el meu pit i s’hi mostri com un bambú” [ 9 ]

Vincent Van Gogh: “Si el que vols és dibuixar un desmai com l’ésser viu que en veritat és, si has aconseguit concentrar tota l’atenció sobre l’arbre en qüestió i no t’atures fins a donar-li veritablement vida, tota la resta vindrà amb relativa facilitat.” [ 10 ]

Gao Xingjian: “L’observació de la persona que aconsegueix sentir el batec de la vida transcendeix qualsevol judici de valor. (…) L’escriptor que observa la realitat sense dependre de judicis de valor converteix l’observació i la recerca de la realitat en la seva ètica particular i superior”. [ 11 ]
Balthus: “Un pintor exercita sempre la mirada; es tracta d’anar “més lluny” del que l’entorn li mostra, però aquest “més lluny” és aquí mateix, en la realitat mateixa, i en cap altre lloc. No deixis de mirar, en estat d’alerta, és igual que tinguis la vista tan malament com jo la tinc ara, el que importa és l’estat de tensió de la mirada interior. Aquesta manera de penetrar les coses amb la certesa que són absolutament vives, en una inimaginable plenitud”. [ 12 ]


Preguntat sobre el que és per ell l’art, respon Giacometti:

“…l’intent d’atrapar la realitat. Veure, comprendre el món, sentir-lo intensament i engrandir al màxim la nostra capacitat d’exploració. I la gran aventura (treballant un rostre) és veure sorgir cada dia quelcom absolutament nou i desconegut en aquest mateix rostre”. [13 ]

Una aprehensió de la realitat que exigeix superar la distància objectiva, trencar el joc de la dualitat. En art, el silenci del jo està al servei del coneixement.

“Quan una pintura no té vida –diu John Berger- és perquè el pintor no ha tingut el valor d’apropar-s’hi prou com per a iniciar una col•laboració. Es queda a una distància de “còpia”. Apropar-se significa oblidar les convencions, la fama, la raó, les jerarquies i …el propi jo.” [ 14 ]

Què és el que alimenta una dedicació així, plena i total? L’interès desinteressat, l’amor. Un cop més, l’espiral: l’amor creix en la mesura que creix l’interès, com més es treballa, més desinterès propi, més gratuïtat…

Henri Matisse: “Cal un immens amor capaç d’inspirar aquest esforç constant envers la veritat, aquesta generositat i aquesta renúncia profunda que la gènesi de qualsevol obra d’art exigeix. No és pas l’amor l’origen de tota creació?”. [ 15 ]

Paul Valéry: ”L’obra desperta contínuament en nosaltres una set i una font. En recompensa de la part de llibertat que li cedim, ens dóna l’amor de la captivitat que ens imposa i el valuós sentiment de coneixement immediat. (…) i ens sentim posseïdors per ser posseïts en gran manera. Aleshores, com més donem, més volem donar, creient rebre. La il•lusió d’actuar, d’expressar, de descobrir, de comprendre, de resoldre, de vèncer, ens anima. Tots aquests efectes (…) ataquen de la manera més ràpida els punts estratègics que dominen la nostra vida afectiva…” [ 16 ]

Afinant en debilitar els “punts estratègics” en els que es recolza l’egocentració, s’avança en el reconeixement; re-coneixement d’una realitat transformada, nova, perquè ja “no hi ha ningú que observi”. Coneixement, re-coneixement que és –indissolublement- experiència d’alliberament. Llibertat fonda, certesa, goig, pau, davant del “rostre” que es mostra. Llibertat en un camí sense fi, de novetat en novetat:

Yves Bonnefoy: com hem d’afinar per aconseguir ser lliures! Quants hàbits hem d’abandonar (amb precaució, per no ferir el que sí que és)! (…) Dibuixar és despullar-se, sacrificar tots els béns, cremar les naus. Penso en les paraules de Basho: “jo mateix, fragment d’un núvol que es deixa envestir pels vents”. [ 17 ]
Henri Matisse: “Espero poder perdre peu algun dia i deixar-me guiar ja només pel desconegut. Algun dia podré trencar per fi aquest mur que m’envolta i cantar en plena llibertat”. [ 18 ]
Joan Maragall, en una carta: “…són moments de llum, amb una immensa pau al mateix temps que tots els neguits del món ens són indiferents; és el pur goig de ser, sigui com sigui, és la vida eterna (…) Si us exerciteu en això, de tal manera que la seva resta sigui ja el menys important, el mur que ens envolta s’anirà rebaixant, subtilitzant, i deixant-se penetrar fins que finalment trontolli i caigui”.  [ 19 ]


1. Conversación entre Antoni Tàpies y José Ángel Valente. Barcelona, La Rosa Cúbica, 1998. p. 38
2. Mémoires. Monaco, du Rocher 2001. p. 38
3. Gao Xingjian. Por otra estética. El Cobre, 2004. p. 89
4. dins “De poesía”, El País, 24-07-1999 (Babelia, p. 5)
5. Alberto Giacometti. Écrits. París, Hermann, 1997. pgs. 266-267
6. dins A. Marí. Formes de l’individualisme. València, Eliseu Climent, 1994. p. 223
7. Conversación sobre el muro. Barcelona, La Rosa Cúbica, 1998. p. 35
8. Elogi de la paraula. Barcelona, Edicions 62, 1978. p. 46
9. F. Jullien. La grande image n’a pas de forme. París, Seuil, 2003. p. 254
10. Cartas a Théo. Barcelona, Seix i Barral, 1977. p. 58
11. Gao Xingjian. Por otra estética. Barecelona, El Cobre, 2004. p. 58
12. Mémoires, p. 243
13. Écrits. 1997, p. 279
14. Algunos pasos hacia una pequeña teoría de lo visible. Barcelona, Ardora, 1997, p. 41
15. Escritos y opiniones sobre el arte. Madrid, Debate, 1993, p. 223
16. de la “Primera lección del curso de poética” dins: P. Valéry. Teoría poética y estética, 1998, p. 124-125
17. Remarques sur le dessin. 1993, p. 78
18. Escritos… 1993, p. 154
19. dins G. Maragall i Noble. Joan Maragall. Barcelona, Edicions 62, 1988, p. 150