Marià Corbí La mort, la gran caçadora, ja m'està enxampant. Sé que és implacable, però no és pas enemiga. He d'afanyar-me a escoltar el que diuen totes i cadascuna de les coses. Em parlen clarament i em diuen:
No som allò que et diuen els teus sentits. Tampoc no som la interpretació que fas de nosaltres, segons el PAC cultural que et regeix. Som allò que diem, no allò que tu ens fas dir. Escolta'ns i et parlarem sense paraules, i ens comprendràs. No vinguis a nosaltres esperant res. No vagis dient-nos què som. Calla. Si t'interesses per nosaltres, i no pel que penses aconseguir de nosaltres, si el teu interès és veritable, perquè sí, perquè estem davant teu i amb tu, et parlarem clar.
La llibertat espiritual: existeix el lliure albir?
En l’àmbit de la necessitat i de la dualitat, sembla que existeixi el llibre albir. Existeix realment? Allà on mana la necessitat, es pot dir que hi ha llibertat?
Diu Rumí: Els profetes són deterministes pel que fa a les obres d’aquest món, però els infidels ho són quant als treballs de l’altre món. Per als profetes, els treballs de l’altre món són lliure albir; per als necis, les obres d’aquest món són lliure albir…” [ 1 ]
Allà on sembla que hi ha llibertat, impera la necessitat, i on impera la necessitat no hi ha veritablement llibertat. Al contrari, en l’àmbit del silenci, quan la necessitat ha callat hi ha veritablement llibertat.
Aquell qui no ha tastat el sabor de “el qui és”, creu que és el contrari. Creu que l’únic lloc on hi ha llibertat és en el món de l’ego, i creu, també, que quan l’ego no és l’actor, només hi ha un determinisme cec.
És un error. El silenci és l’arrel de la llibertat. On hi ha silenci hi ha llibertat; on no hi ha silenci no hi ha llibertat.
[ 1 ] Rumí: Mathnawî. Madrid, 2003, Editorial Sufí, Tomo I, pàg. 58.
Relacionats
