Marià Corbí

Mística: Unitat en la diversitat

CONFERÈNCIA D’EXPERTS EN TRADICIONS MÍSTIQUES I DIÀLEG INTERRELIGIÓS
celebrada a Barcelona del 23-26 de Maig de 2002


És necessari aprendre a superar les barreres culturals i reconèixer la unitat profunda de les tradicions sota formes culturals, mítiques i simbòliques molt diverses. Aquestes creences son les que generen a l’unir el camí interior amb un quadre de creences incondicionals.

En un món globalitzat, ja ningú hauria de recloure’s en la seva pròpia tradició, i molt menys recloure’s en les seves creences.

Només quan es reconeix la unitat apareix la riquesa de la diversitat: diversitat de sistemes simbòlics i d’expressió, i diversitat de sistemes d’iniciació i silenciament.

El coneixement de la unitat radical en la diversitat de formes és la millor ajuda per aprendre a donar a les formes el valor que tenen i per transcendir les formes i aproximar-se al “sense forma”. I transcendir aquestes formes és el millor servei que es pot fer a les societats occidentals desenvolupades, cada vegada més sense creences i laiques però progressivament més interessades en el camí interior, en el silenci i en la qualitat que només el procés interior pot proporcionar.

Les religions preses com a camí interior, ens atreviríem a dir que, en no massa temps, serà l’única manera a través de la qual els homes de les noves societats d’innovació i canvi continu podran tenir accés a la riquesa de les tradicions en una societat globalitzada.

Arrels del diàleg interreligiós i la seva relació amb el misticisme

El diàleg entre tradicions que parteix de les creences i les anomenades ortodòxies, té severes limitacions.

Entenem per CREENÇA l’adhesió incondicional i absoluta a formes i formulacions.

El diàleg ha de partir del que S. Joan de la Creu anomena el “toc” de l’Absolut que engendra obertura interior, entrega, confiança, això es diu fe.

Qui creu posseir la veritat creu que tots han de venir d’ella i només pot alimentar aquesta idea si posseeix la veritat en formes i formulacions. Aquest, o no té interès real en el diàleg, o el seu interès és superficial, ja que pensa ¿que li han d’oferir les altres tradicions que ell ja no tingui?

Qui creu residir en la veritat utilitza el diàleg interreligiós de manera tàctica com el millor camí de portar a les altres tradicions a la perfecció de la pròpia veritat o com a pura tolerància en busca d’una convivència pacífica en bon veïnatge.

El vertader diàleg només pot fer-se des de la perspectiva de l’experiència interior “del que no té forma” perquè està en tota forma, del “toc” de S. Joan de la Creu.

Aquesta és la base sòlida i real del diàleg interreligiós

La mística com font del compromís ètic i social.

En parlar d’aquest tema cal fugir de la temptació de voler legitimar, sense dir-ho, la mística des de la seva funció ético-social. Seria un error molt més greu que voler legitimar les arts o la poesia des del seu compromís ético-social.

El camí interior, la experiència del no-dos es justifica per sí mateix. No necessita legitimar-se per cap compromís o funció social. Això ha d’estar clar en tot moment.

Per altra part, la mística real, no la pseudomística, està connectada sempre amb la desegocentració per l’interès per la realitat i per la alerta lúcida. Por haver pèrdua de l’ego que no ten res a veure amb la mística. V.gr. les danses per entrar en èxtasi, les músiques i els balls en discoteques.

La mística no salva d’errors, inclosos els morals, propis de l’època o el grup. V.gr. que sant Bernat prediqués la creuada.

Qui ha silenciat la seva egocentració en el pensar, el sentir i la actuació i ha pogut veure al sense-forma en tota forma estima tot incondicionalment per tant no refusarà el compromís encara, que pot ser, es dediqui només a desperta en la humanitat aquesta poderosa arrel de moralitat i compromís social.